Els grans del jazz: Benny Goodman

Inicio aquesta secció amb aquest gran músic. Nascut al 1909 a la ciutat de Xicago (casi pareix que m'imagino aquella ciutat a l'apogeu de les fàbriques fordistes i aquells barris plens d'humils immigrants provinents d'Europa vigilats constantment per les famoses brigades de policies irlandesos i l'ombra de la màfia d'Al Capone que es formaria anys més tard), provinent d'una familia jueva polonesa. Va iniciar-se dins el món del jazz amb l'ajuda del seu clarinet, instrument que va començar a tocar als 10 anys. Als 14 va decidir fer de la musica la seva professió, dos anys més tard ja tocava a una banda al costat del famós Ben Pollack. Als 20 anys va decidir provar sort a Nova York com a músic independent i va participar a diversos espectacles de Broadway i va fer gravacions i espectacles radiofònics.
 

A mitjans dels 30 va decidir formar la seva pròpia orquestra, amb la companyia de la vocalista Helen Ward. Va tenir tant d'èxit que l'any següent va participar al film The Big Broadcast. El 1937 va substituir la vocalista per Ella Fitzgerald i va afegir a la orquestra el trompetista Harry James, que més tard passaria a tocar al costat de Frank Sinatra. Entre finals dels anys 30 i principis dels 40 tot i la competència, la seva orquestra va seguir endavant fins l'any 1944, on Goodman va dissoldre l'orquestra, tot i que la reorganitzaria l'any posterior per a compondre algunes de les seves millors cançons fins el 1949, on va dissoldre l'orquestra definitivament. Fins la seva mort el 1986 a Nova York, va tocar amb grups formats temporalment per a fer gires o sessions de gravació. 

Durant els anys 30 Benny Goodman va ser part de l'anomenat swing, aquest corrent musical iniciat per el seu company Ben Pollack i del qual en va ser un dels seus màxims exponents durant la seva etapa com a director d'orquestra, aquest corrent acompanyat d'un ball en parella frenètic, va traspassar fronteres arribant fins Europa (tot i la seva prohibició a l'Alemanya nazi, il·lustrada al film Els Rebels del Swing). I cap a finals dels 40 va provar sort amb el bebop, moviment que es posà de moda durant aquella dècada.

 Després d'aquesta breu biografia, deixo algunes de les meves peces preferides d'aquest músic, espero que vos agradin.

"Sing, Sing, Sing", 1935

"Bugle Call Rag", 1936

"Swingtime in the Rockies", 1938

La màgia de l'estiu

Ha arribat un moment en el que em toca replantejar la meva vida. Per molt que tingui la sensació d’haver errat en les meves decisions, de no haver gaudit certes situacions, de no haver patit suficient en d'altres. I a pesar dels errors i de les ganes de canviar, de seguir essent la mateixa persona, aquell a qui tant odio.

L’estiu avança, i els dies s’escorren entre plats bruts i restes de paella en aquell racó de la cuina on s'hi troba el rentaplats, com si es tractés d’una fosca ironia, imagino que aquells plats són situacions passades, i les restes que han quedat, allò que vaig aprofitar en aquell moment.  Per la tarda surto a córrer, penso que res pot ajudar més al meu cos i a la meva ment que un poc d’aire fresc, una mica de Sol, la música que sempre m’acompanya i que aquest hivern em volgueren prendre i desfer-se'n de la realitat un temps. I les nits de festa no solen variar molt, al final sempre acabo arreglant-me per a passar unes hores amb una colla d’amics bevent sense cap set i parlant de “com seria la vida si...”.

Poques coses sobten aquesta rutina d’acer, tot i estar a la meva estimada illa. L’estiu per mi fa temps que va perdre la seva màgia, o potser sigui jo el que, després de tant de temps, ja no se’n recorda d’aquella sensació de sortir només per a gaudir de l’ambient i dels amics i riure entre bromes i acudits i passar-s’ho bé en general, i oblidar-me en que fos un moment de tot allò que no m’agradava.

L'avistament (Segona Part)

Per a qui no hagi llegit la primera part o no s'enrecordi ben bé de com era: L'avistament (Primera Part)


Es va quedar immòbil, allò no podia ser cert. Un vaixell del segle XV tan ben recreat? Va pensar que devia ser cosa d'algú amb sous* i va decidir donar una volta a tot el vaixell per a copsar-ne tots els detalls. Però una cosa el va estranyar, durant tota la seva volta al vaixell, no havia vist ni una peça que pogués atribuir-la, ja no al seu segle, si no a un segle posterior al segle XVI, era un vaixell completament de fusta amb veles de tela i cordes que pareixien completament de cànem.
Per desgràcia, tot i fer tota la volta amb el llaüt pareixia no haver despert cap possible patró, mariner o simple passatger d'aquell vaixell. Sense dubtar-ho hagués aturat el llaüt i hagués pujat al vaixell només per a xafardejar un poc més, sense despertar als possibles tripulants. Però no va veure cap escala per a pujar-hi, així que reprenent la marxa, va decidir tornar a casa seva, ja tenia una bona anècdota per a explicar als seus coneguts al matí.


Al matí següent, després de despertar-se, donar-se una dutxa i esmorzar, va anar als corrals on hi tenia gallines, conills, coloms i alguns indiots i els hi va donar de menjar, com feia cada dia. No podia treure's el vaixell del cap, segur que hi havia qualque explicació lògica per a que un vaixell com aquell es trobes ancorat vora l'illa, però en aquell moment no la sabia trobar, quan més hi pensava, més sinistre li pareixia l'assumpte.
Va decidir que possiblement parlar amb la persona amb més coneixement sobre vaixells i nàutica en general que coneixia l'ajudaria a veure-ho tot més clar. En Josep era un home alt i robust, de cabell blanc, i una barba espesa del mateix color, tot i que de jove havia tingut el cabell molt obscur, devia tenir prop de 70 anys, en Francesc, al que solien dir “Xicu”, el coneixia des de feia prop de 20 anys, i no recordava haver-lo vist mai afaitat completament o sense la seva pipa, la qual, segons deia en Josep, tenia propietats úniques. Li havien regalat uns natius d'una tribu de Mali quan era mariner.

*: Diners.

Reflexions I

-Que hi fas aquí? Ara vull dormir, deixa'm en pau.

-En pau? Es que has arribat a estar en pau algun minut seguit avui de nit?

-Que vols fer-ne de tot això, ara?

-Jo només et vull ajudar, però sembla que tu no en tinguis ganes.

-No t'equivoques.

-Sempre m'esquives, m'ignores i et burles de mi, i el que és pitjor, sempre escoltes el meu germà, creus que ell et vol ajudar? De veres creus que qualque dia et felicitarà o et recompensarà pel que fas? No, senzillament t'exigirà més i més.

-Penses que m'ajudes? Però si no entenc els teus consells, són massa abstractes i confusos. Creus que per dir que aprofiti el moment sabré com l'he d'aprofitar i quin és el maleït moment?

-Qualsevol moment és bo si saps com aprofitar-lo.

-I encara t'estranya que no et faci cas mai? Fas pena.

-Creus que et donaré ordres i t'exigiré metes com fa el meu germà? Ell no dona consells.

-I gràcies a ell he aconseguit moltes coses.

-I també, gràcies a ell no n'aconseguiràs moltes altres, i... creu-me, no hi ha punt de comparació entre el que has aconseguit i pots aconseguir amb ell i tot el que et puc oferir jo. Sempre agafes la mateixa drecera, però per arribar al teu destí n'hi ha molts, de camins, alguns pitjors i altres millors, però si sempre esculls el mateix, mai arribaràs a descobrir el quines sorpreses amaguen els altres.

-El que tu diguis, bona nit.

-Ens tornarem a veure, bona nit.

Només és futbol...

Això diuen molts, i si ens remuntem fins a la seva creació trobem que és cert, el futbol no representava res fora de les ganes d'entretenir-se de la classe obrera d'aquell temps dins el seu escàs temps lliure, i em refereixo només a la classe obrera, ja que les classes mitjanes i altres s'interessaven per altres esports de "més prestigi", per tant els jugadors de futbol de finals del XIX i principis del XX eren un grup d'obrers amb ganes de fer rodar la pilota, però sense cap ànim de lucre i menys per a dedicar-s'hi professionalment. Així van sorgir les primeres societats esportives de futbol, reconegudes oficialment.

Però lluny d'aquests temps, amb el progressiu aïllament de la religió cristiana (tant catòlica, com protestant, com ortodoxa) de la societat, s'ha anat incorporant als àmbits quotidians el futbol, perquè el futbol (i qualsevol esport, no em mal interpreteu), com la religió segles enrere, té una funció imprescindible, fomenta la cohesió social, és a dir, manté vius els vincles entre la gent d'una determinada societat. Ja no només creant temes de conversa i tertúlies sobre l'esport, si no fomentant un sentiment de pertànyer a un grup determinat de persones amb idees semblants sobre l'equip o l'esportista en alguns casos. L'eslògan del FCB ho diu ben clar: "més que un club", no és casualitat aquest eslògan, d'aquest fet, el poder se'n va adonar aviat i per això fomenta l'esport entre els joves i entre els més majors subvencionant a tots els equips regionals de qualsevol esport. També podríem afegir els beneficis per a la salut que suposa practicar qualsevol esport regularment.

Com d'aquest tema se'n poden extreure moltes branques, deixo per a altres les connotacions polítiques que pugui tenir el futbol o altres esports; o el fanatisme d'algunes persones entorn a l'equip arribant a ser aquest més important que la seva pròpia vida quotidiana.

Bé, si encara no em creieu, mireu les telenotícies, per exemple en els darrers 20 anys l'espai per als esports ha passat de ser d'unes quantes notícies esportives que citava el propi presentador del telenotícies, a ser un espai independent (com la previsió meteorològica) amb presentadors especialitzats i un equip de reporters, càmeres i comentaristes, propis, que arriba a durar entre 10 i 15 minuts.

Com sempre, acabaré afegint que parlo des del meu punt de vista, que pot ser perfectament debatut i contrastat.

Les coses bones, mai moren

Es algo terrible vivir con miedo, Brooks Hatlen lo sabía, demasiado bien... Lo único que quiero es volver al lugar donde las cosas tienen sentido, al lugar donde no tendré que estar asustado todo el tiempo... Y sólo una cosa me detiene, una promesa que le hice a Andy.



Querido Red,
si estás leyendo esto es que te han soltado, y ya que has llegado hasta aquí, quizá estarías dispuesto a viajar un poco más lejos... Recuerdas el nombre del pueblo verdad? - Ciguatanejo. Necesito un buen hombre que me ayude a poner en marcha mi proyecto, yo estaré esperándote, y el tablero de ajedrez también. Recuerda Red, que la esperanza es algo bueno, quizá lo mejor de todo, y las cosas buenas, no mueren. Espero que leas esta carta y que te encuentres bien.
Tu amigo,
Andy



Empeñarse en vivir o empeñarse en morir... Es la pura verdad. Por segunda vez en mi vida soy culpable de cometer un delito, violar la condicional, aunque dudo mucho que vayan a vigilar las carreteras para encontrarme. Quien va a echar de menos a un viejo salido de la cárcel? - A Fort Hancock, Texas, por favor. Me doy cuenta de que estoy tan emocionado que apenas puedo quedarme quieto, ni pensar claramente... Creo que es la clase de emoción que sólo puede sentir un hombre libre, un hombre libre que comienza un largo viaje de final incierto. Espero cruzar la frontera, espero ver a mi amigo y darle un abrazo y que el pacífico sea tan azul como siempre he soñado y espero nunca más perder la esperanza.

L'hauré vist 5 o 6 vegades aquesta pel·lícula, i sempre li he trobat alguna cosa nova, segur que la majoria n'haureu vist mínimament un troç de fer zàping un dia qualsevol que no fan res interessant a la tele (així la vaig descobrir jo ara fa uns 3 anys), en qualsevol cas la recomano a tot aquell que es trobi un dia qualsevol amb temps i ganes de gaudir d'una bona pel·lícula.

Sobre el vídeo, es tracta de les escenes finals (esper no haver destrossat la pel·lícula a ningú), l'esperança és una de les darreres coses que es perden, des del meu punt de vista, quan un deixa de tenir esperança, la vida perd el seu significat, l'esperança és allò que fa que ens despertem cada dia, millor o pitjor, però que ens despertem... Ja que com menciona el vídeo, tot es redueix a voler viure o voler morir.

Curtmetratges I

Fa temps vaig votar uns quants curtmetratges que em van agradar, avui he tornat a mirar la web del Festival Iberoamericà de Curtmentratges que patrocina el diari ABC (per sort aquest festival no té res a veure amb la ideologia del diari) i he decidit deixar que veieu uns quants curts que em van agradar (d'alguns videos només es poden veure els trailers, recoman veu-re'ls a la web):

Flat Love, del director Andrés Sanz [trailer]:


L'Opositor, dels directors María Giráldez Estebánez i Miguel Provencio Quesada [trailer]:


Els Fills dels Pastors, del director Luis Alfaro [trailer]:


La feina, del director Santiago "Bou" Grasso [complet]:


I aquí deixo uns curts que a mi no em van agradar però que tenen molt bones crítiques per part del públic:

Els 4 McNifiks, del director Tucker Dávila Wood [foto]:

Com vaig conèixer al teu pare, del director Álex Montoya [complet]:


Web del festival: http://fibabc.abc.es/

L'Art de la Guerra, Sun Tzu

Fa aproximadament 2550 anys va néixer un dels generals més importants de la Xina d'aquell moment, el general Sun Tzu. Aquest, va lluitar a diverses regions com a mercenari i finalment el rei Helu del territori de Wu (formaria part de l'actual Xina) va sol·licitar-lo com a general de les seves tropes, com a resultat d'aquestes experiències ell va escriure un tractat sobre la guerra que en part tracta la seva pròpia vida, anomenant-lo "L'Art de la Guerra". Aquesta obra mostra amb detall estratègies i tècniques a una batalla, i fins i tot, els preparatius previs a qualsevol batalla o guerra. Inclou estratègies com vèncer a l'enemic sense arribar a lluitar-hi cara a cara. Però no penseu que ara m'he tornat boig i em dedico a cercar generals de fa tants segles per analitzar com s'enfrontaven a la guerra. Aquesta obra es va fer molt famosa degut a les aplicacions pràctiques que té, per extensió, a la vida. Sun Tzu no només va deixar clar com es podien guanyar les guerres a un camp de batalla, sinó que a més implícitament donava consells de com es pot guanyar qualsevol guerra en l'àmbit de la nostra vida. Deixo unes quantes cites extretes de L'Art de la Guerra:

• Qui arriba primer al camp de batalla espera l'arribada de l'enemic, fresc, per a combatre. En canvi, qui arriba tard, ha d'apressar-se i arriba exhaust al combat.
• Si uses l'enemic per a derrotar al propi enemic, seràs poderós allà on vagis.
• Un exèrcit victoriós primer guanya i després lluita la batalla; un exèrcit derrotat lluita primer i prova d'obtenir la victòria després.
• Fes que els adversaris vegin extraordinari el que és ordinari per a tu; i fes que vegin com a ordinari allò que per a tu és extraordinari.
• Quan les ordres són raonables, justes, senzilles, clares i conseqüents, existeix una satisfacció recíproca entre líder i grup.
• Qualsevol qui tingui forma es pot definir, i qualsevol que pugui ser definit pot ésser vençut.
• Si vols fingir covardia per a conèixer l'estratègia dels adversaris, primer has de ser extremadament valent, perquè només llavors pots actuar amb timidesa de manera artificial.
• Si coneixes a la resta i et coneixes a tu mateix, ni en cent batalles correràs perill; si no coneixes els altres, però et coneixes a tu, perdràs una batalla i en guanyaràs una altra; però, si no coneixes a la resta ni et coneixes a tu mateix, correràs perill a cada batalla. (Aquesta és la meva preferida) 
• Els bons guerrers fan que els adversaris es dirigeixin a ells, i de cap manera es deixen atreure fora de la seva fortalesa.
• Hi ha que comparar acuradament l'exèrcit opositor amb el propi per a saber on la força és superabundant i on deficient.
• Maniobrar amb un exèrcit és avantatjós. Maniobrar amb una multitud indisciplinada, és perillós.
• Un general savi s'ocupa de proveir-se de l'enemic.
• Allò suprem en l'art de la guerra és sotmetre a l'enemic sense donar-li batalla.
  

Black Label Society, impressionant!

El passat dia 19 vaig anar a un concert a la sala Razzmatazz 2 a Marina, sincerament va ser el primer concert de hard-rock i metal (ja que els grups combinaven ambdós estils) al qual he anat, i al primer concert per al qual he pagat i he de confessar que va ser molt millor del que m'esperava, no podria dir exactament la gent que hi havia a la sala, però l'ambient era el d'un concert: gent parlant sobre el grup animadament, fent-se fotos entre amics i a l'escenari per a deixar constància que van assistir al concert,mostrant el famós signe del metal després de cada cançó en senyal d'acceptació o d'admiració, etc.
A les 17:35 varem unir-mos a la cola un amic i jo, per desgràcia el dimecres anterior no havíem trobat camisetes de Black Label Society de la nostra talla, així que jo duia una camiseta de Slipknot i ell una de Metallica, però varem tenir la sort de que un venedor ambulant de camisetes de BLS passava per allí i ens en va oferir diversos models de la nostra talla que estaven molt bé, així que vaig comprar-ne una de la gira que feien per Europa, i em sento afortunat quan la miro i veig que la única actuació que feien per aquí, la fessin a Barcelona i a més jo hagi tingut la sort de poder assistir-hi.

Bé, després de fer cua fins a les 19:00 que era quan començava el concert, varem entrar a la sala i ens varem posicionar estratègicament entre les 4 primeres files per tenir una bona vista de l'escenari i poder animar al grup ben prop. L'escenari disposava d'un seguit d'altaveus i amplificadors als dos costats de l'escenari, enormes per cert, més els amplificadors de les guitarres que es trobaven al centre, cap al fons de l'escenari; el micròfon es trobava al centre dels altaveus i amplificadors. L'escenari es dividia en 2 parts, una més elevada al fons i una més baixa on es situarien el cantant, el baixista i el guitarrista, a més del bateria del grup teloner, a la part superior de l'escenari es trobava coberta per un tel de cuir amb el logotip de BLS la bateria del grup principal, als seus costats un seguit de 10 amplificadors Marshall col·locats a cada costat i, a la paret del fons hi havia un gran pòster que ocupava tota la paret tapat per un altre amb el logotip del grup teloner, Godsized, que es situava al centre de la paret.
Després d'esperar entre 15 i 20 minuts va sortir el primer grup, després de 2 o 3 cançons el meu amic i jo havíem retrocedit unes quantes files, els altaveus i amplificadors ens estaven deixant sords. L'estil de Godsized és simil·lar al de Black Label Society, però des del meu punt de vista els hi faltava espectacle, algun solo i el més important de tot, mostrar feedback amb el públic.
Després d'aquesta forta actuació els membres encarregats de muntar i desmuntar l'escenari van tapar-lo amb una gran tela negra amb el logotip de BLS impedint que els espectadors veiéssim el que passava a l'escenari, després d'esperar una bona estona i un poc nerviós, van llevar la tela mostrant al fons de l'escenari el pòster del grup, que per cert m'agradaria trobar a mida reduïda, la bateria (que clarament era millor que la del grup anterior) destapada i un curiós micròfon la base del qual eren un munt de cranis apilats i units a una cadena rígida al final de la qual s'hi trobava el micròfon.
Sortint del fons de l'escenari varem poder observar al cantant i guitarrista líder del conjunt, l'ex-guitarrista del grup Ozzy, Zakk Wylde. Al seu costat dret s'hi va situar el segon guitarrista, Nick Catanese, a la seva esquerra el baixista John DeServio i al fons en la part superior de l'escenari el bateria Will Hunt. Quin canvi en el so, no només per la qualitat del grup en comparació al grup teloner, que era òbvia, si no a la qualitat dels amplificadors de la banda, que sonaven nítidament i a un volum que les meves orelles van agraïr després d'haver-les exposat a l fort volum del primer grup.
Què podria dir de BLS... a més de que tenen un directe increïble demostrat amb la seva impecable actuació. El que més em va impressionar del grup van ser principalment tres coses: la multitud de guitarres que va usar Zakk Wylde, una per a cada cançó i cada una més bonica que l'anterior; el solo de guitarra que va tocar a mig concert, de més de 3 minuts i tocat en 3 parts, una al centre de l'escenari on es va situar la major part del concert, una al costat dret de l'escenari i la última al costat esquerra i finalment la balada que va tocar en honor a un ex-membre de Pantera, Dimebag Darrel, per la qual va usar un teclat.

Sincerament m'he quedat amb les ganes d'anar a un altre concert de rock o de metal, ja que a més de la música, l'ambient i el feedback amb el grup, no poden trobar-se a Spotify o a l'iPod.També he d'anyadir que he trobat comentaris de tot tipus de gent que hi va assistir, afirmant que Zakk estava esgotat i va oferir un concert regular que no està a la seva mesura. Suposo que hi ha opinions per a tot.

A vegades les coses es torçen... però, no vol dir que no es puguin redreçar

Ja feia un bon grapat de dies que no passava pel blog, però resulta que tampoc he tingut massa interès per a res aquests darrers dies. Com acostum a fer, entre setmana em passo els matins dormint, anant a fer un poc d'esport al gimnàs o fent poc de profit per casa (i alguna tasca com rentar els plats, netejar la casa...), per les tardes vaig a la universitat i els caps de setmana quedo amb una colla d'amistats per sortir.
La veritat és que hi ha matins que només dic bon dia als companys de pis quan vaig a esmorzar i adéu quan vaig cap a la universitat. Quan vaig al gimnàs és quasi el mateix, arribo, saludo a la persona que està a recepció i l'acomiado quan me'n vaig, la resta del temps només estic acompanyat amb el meu bon amic iPod (ja que la música techno que posen al gimnàs, tot i que va molt bé per a concentrar-se en fer exercici, no m'acaba de convèncer), he dit estic, perdonau-me, volia dir estava, si, un dia (per casualitat tornant del gimnàs) em va trobar, ja que jo no el cercava, un paio d'aquests que trobes a la sortida d'una discoteca "cutre" fins a dalt de cocaïna, MDMA o altres substàncies d'aquest tipus. Bé, el cas és que em va demanar cinquanta cèntims, jo sense parar el ritme de les meves cames, un ritme lent, però despreocupat, després d'haver estat 50 minuts a la cinta mecànica i després d'unes quantes repeticions a una màquina que fa poc vaig descobrir que es deia "foot press", alguna cosa així com "premsa de cames", entre altres exercicis. Idò bé, sense cap preocupació, esgotat de l'esforç i ja recorreguent el darrer tram fins al pis, em va sortir aquest cap de fava (per no dir immundícia social), realment no duia diners al damunt (ja que el gimnàs està a uns 300 metres de casa) i li vaig dir clarament sense aturar-me, que em sabia greu, per quedar bé òbviament, però no tenia res per donar-li, fins aquí bé, jo pensava que el paio se n'aniria i jo arribaria a casa tan feliç com havia sortit, però no, em va seguir uns metres com a parlant amb ell mateix, ja que jo ja m'havia tornat a centrar en què hauria de fer aquella tarda, com si no passés res vaig seguir caminant fins que vaig sentir certa frase que em va desconcertar - ¿Que pasa, te tendré que partir la cara para que me des algo? -, es trobava davant meu, vaig mirar al meu voltant i el carrer per on passàvem estava completament buit (devien ser les 13:30), i jo esgotat del gimnàs, no tenia cap oportunitat per defendre'm d'aquell individu li vaig ensenyar les butxaques i, efectivament, estaven buides, però això no va bastar, s'havia fixat en la motxilla que normalment duc al gimnàs per a guardar-hi la roba quan m'he de canviar i la tovallola de la dutxa. Però per desgràcia va començar per la butxaca on hi tenia el mòbil, l'iPod i el més important de tot, un porta-targetes, on hi duc el dni, la targeta de crèdit, la targeta del metro i la targeta de soci del gimnàs, d'un grapat, el paio ja tenia a mà el mòbil i l'iPod, i amb l'altra va agafar el porta-targetes, ni un segon vaig tardar en prendre-li el porta-targetes de les mans, perquè en aquell moment no tenia por, ni pànic, dins meu hi havia una fera que volia estripar-lo, però per fora, estava massa esgotat per a fer-ho, no, no va treu-re cap navalla, i tampoc ell era gran cosa, baixet i rabassut, tenia múscul, però no pareixia que tingués massa agilitat, en una situació normal, li hagués donat un bon cop de puny i amb la confusió li hagués pres el meu mòbil i l'iPod i hagués sortit cames ajudeu-me, però no era una situació normal, i tot i que tenia un bon control mental per a dur a terme aquest pla i quan ja se n'anava, vaig dir-li -eh!- disposat a complir-lo, es va girar i em va repetir que em rompria la cara, encara estava a temps per a recapacitar, i en contra de la meva voluntat, així ho vaig fer, vaig amollar un darrer - vale, vale -, em vaig girar lentament sense cap por, tot i que ell venia cap a mi, però uns segons més tard sense haver donat més d'una passa, em vaig tornar a girar i el vaig veure desapareguent per la cantonada. Em sentia derrotat completament... vaig arribar al pis i vaig pujar les escales, tenia una mescla de ràbia i tristesa, vaig entrar, i allí em vaig esfondrar, no volia plorar, però casi sense adonar-me'n em van sorgir dues llàgrimes. Necessitava calmar-me parlant amb algú i vaig cridar a casa i li vaig contar tot a la meva mare, persona a la que li puc contar sense problema el 95% de tot el que em pasa, retenint en tot moment la tristesa que sentia. Alguns direu: - Ja hauries de donar les gràcies de que aquell paio no et fotés una pallissa i et prengués també les targetes -, i sí, em vaig sentir, en part, agraït de poder tornar a casa sa i estalvi. El mòbil em va suposar més un contratemps que una gran pèrdua, però l'iPod... el vaig comprar com a auto-regal d'aniversari el 2010 amb els pocs estalvis que em quedaven per a gastar, ja que part del que vaig guanyar l'estiu del 2009 ho vaig guardar al compte corrent per a ajuntar amb allò que guanyaria l'any següent per a les futures despeses de la vida d'universitari a Barcelona. Des del primer dia en vaig quedar enamorat, hi podia fer més coses de les que imaginava, i tenia memòria suficient dins els seus 16GB per a guardar-hi tota la música que tenia i em sobrava espai per a posar-hi vídeos i demés (alguns pensaran que els d'Apple em paguen per dir això, però realment és el que vaig sentir en aquell moment). I bé, junt a ell he passat dies més càlids, més foscos, més animats i més avorrits, ja que cada tarda que sortia a córrer, en bici, o a passejar m'emportava l'iPod, des de que estic a Barcelona, per anar d'un lloc a l'altre m'anava molt bé (sempre clar, que no tingués altra companyia), sobretot en els viatges d'anada i de tornada a la universitat que són d'aproximadament 50 minuts. Abans que em succeís tot això, un dia em preguntava, quin objecte tenia per a mi un gran valor sentimental, i finalment d'una de les maneres més desagradables, ho vaig descobrir. Si algú ho pensa, per a mi no és exagerat fer una entrada dedicada al meu iPod, ja que me'n puc comprar un altre, sí (bé, ara mateix no vaig massa fi de diners, però més endavant potser si), però no crec que res pugui reemplaçar tot el que he viscut amb aquest objecte (clar, no l'estimava com ho puc fer amb una persona, però hi vaig establir un fort vincle). A part d'això podria ressaltar que aquesta mateixa setmana s'ha produït un incendi al meu pis, als veïns del segon i del tercer pis de la primera porta se'ls hi van cremar algunes habitacions, a la resta del veïnat (com és el cas dels meus companys de pis i jo) només se'ns han trencat les finestres que donaven pas a la terrassa, on es va originar el foc, entre els veïns ningú va resultar ferit, tots varem sortir a temps de l'edifici i els bombers van actuar de forma ràpida i en una hora ja tornàvem a ser dins, hem estat 2 dies sense aigua i una setmana sense gas, ja que demà tornen a posar-lo.
A vegades penso que hi ha un yin-yang en tot això i potser en un futur pròxim em vegi recompensat amb alguna cosa subjectivament bona, encara i així, com ja he aclarit més amunt, les coses no han sortit tan malament com ho podrien haver fet, així que no em queixaré més, ja que demà és el meu aniversari i no vull pensar massa en negatiu.

Punt, i seguit

Ara entenc allò que em deia més d'un, de que no li trobes tota la bellesa a l'illa, evidentment em refereix a 

 la meva estimada Formentera, fins que no la deixes lluny un temps. Quan vaig tornar en Nadal, no vaig 

experimentar cap emoció fora del que és purament normal, entre menjades familiars, fred, peresa, apunts per passar a net, i es amics escampats per totes bandes no trobava si no ganes d'anar-me'n, ja que allò no era la estada que jo desitjava, a l'illa. Aquests primers dies de Febrer he tornat a l'illa per a descansar un poc després dels exàmens, amb la seguretat de que no volia una estada com la de Nadal, i ara sí, que puc dir que m'he retrobat a mí mateix, quedant amb els amics per parlar, per fer unes partides a l'ordinador o per anar amb bici, gaudir dels paisatges de l'illa amb llargues passejades sense creuar-se casi ningú en tot el trajecte, a més, el temps ha estat meravellós, ha fet Sol tots els dies. Potser trobava a faltar aquella rutina que vaig portar tan bé l'any passat, o potser és que m'encanten els mesos de Febrer, Març, Abril i Maig a l'illa, quan encara no fa massa calor, ni hi ha gaire gent, i treballar sense pausa de dilluns a dilluns encara queda lluny. Encara em queden quatre dies més d'estar per aquí, però fins i tot si em diguessin que he de tornar abans de temps, hauria quedat molt satisfet, ja que quan arribi a Barcelona per fi podré dir que he trobat a faltar Formentera.

Por

Des de petit m'han agradat molt les pel·lícules de terror, sobretot per aquella sensació acompanyada d'un calfred (et podria estar passant a tu) que produeix una lleugera paranoia que fa que, estiguis al sofà o a una cadira, et giris per veure si hi ha qualque assassí o monstre amagat darrere teu que et pugui matar aprofitant que estàs veient una pel·lícula sobre ell mateix.

He vist tot tipus de pel·lícules de terror i “thrillers”, entre aquests hi ha subgèneres que m'agraden molt més que altres, sobretot les pel·lícules de terror psicològic, en les quals sense produir-se assassinats brutals que deixen tot l'escenari ensangonat; les pel·lícules sobre zombis, n'hi ha de bones, però darrerament la trama de la majoria d'aquestes pel·lícules és molt pobre, amb massa acció i excessius efectes especials, per exemple Resident Evil: Ultratomba; les pel·lícules de terror que situen l'acció a llocs concrets on es té la certesa de que si passa alguna cosa, és prou difícil escapar, com a exemple poso Shutter Island, una pel·lícula amb una trama molt ben pensada; les típiques pel·lícules d'assassins sanguinaris que assetgen a un grup de persones, normalment joves, que actuen d'una forma prou incoherent moltes vegades i que vulguis o no, hi ha alguna cosa al teu subconscient que vol que l'assassí acabi amb ells, aquest tipus de pel·lícules tenen una trama molt senzilla i nombroses escenes violentes on es veu molta sang, però no sempre enganxen, exemple, La Matança de Texas; i algunes pel·lícules de terror diverses que no les sabria col·locar a cap subgènere concret. Per altra banda hi ha els subgèneres que no m'agraden gens, per exemple les pel·lícules sobre extraterrestres assassins o criatures que venen de l'espai amb la única finalitat de fer mal a l'ésser humà, sincerament, les odic; les pel·lícules de terror sobre vampirs o licantrops, podria fer excepcions, com Dracula de Bram Stoker i alguna més, però normalment són molt pobres en la seva trama i finalment aquelles pel·lícules de terror tan irreals i tan poc coherents que arriba a estranyar-me que els seus respectius directors no les cremessin abans de presentar-les al públic.

Bé, com ja he dit altres vegades, són opinions personals, sé que hi ha fans d'Alien, la meva intenció no es ofendre els gustos de ningú.

Però dins el món del terror no només hi predomina el cinema, molt abans de que aquest existís, ja hi havia escriptors tan bons com Edgar Allan Poe o Henry James que feien possible aquesta sensació que he comentat abans, als seus lectors. Dins l'àmbit de la lectura de terror, els meus coneixements no passen dels escriptors de finals del segle XIX i principis del XX, ja que m'encanten els llibres ambientats en aquella època, de lectures de terror actuals he començat a llegir alguna cosa de Stephen King, però si he de ser sincer, prefereixo veure la pel·lícula.

També caldria fer menció d'aquelles històries anònimes que es transmetien oralment als joves sobretot, a la vora del foc, en altres temps, o la seva versió més actual, les anomenades Llegendes Urbanes.

Molta gent es quedaria en aquest punt, però, des del meu punt de vista, s'hauria deixat un dels factors principals del terror avui dia, el qual, des del meu punt de vista, ha superat al cine de terror actual en moltes trames i fins i tot ha inspirat pel·lícules, tot i que aquestes mai han arribat a igualar a l'anomenat videojoc de terror.

El videojoc de terror va començar als anys 80 amb jocs de resolució molt baixa, i amb una trama a vegades massa ambiciosa per a aquells primers jocs. Tot i així amb la millora de les tecnologies, aquests han adquirit escenaris molt detallats i molt realistes, on es desenvolupa una trama que a diferència de les pel·lícules,els llibres i les històries, el jugador pot viure i participar com a protagonista a una història determinada.

Entre els videojocs de terror es poden destacar diversos subgèneres, de la mateixa manera que al cinema de terror. Els videojocs de terror més abundants són els “shooters” de terror, en aquests hi ha excessiva abundància d'armes i d'enemics com per arribar a gaudir realment del joc de terror, a més tenen una trama molt pobre en la qual només es tracta d'avançar escenari rere escenari, són poques les vegades que he vist que un d'aquests videojocs valgui la pena, però encara i així puc destacar videojocs tan bons com F.E.A.R., Postal, Resident Evil, entre altres. Lluny d'aquests trobem els jocs on nosaltres som el personatge convidat d'un assassinat el qual hem de resoldre, normalment són jocs amb poc ambient de terror, però es poden trobar excepcions; i com abans, hi ha jocs que són únics i no es poden classificar en cap subgènere.

Avui dia podem gaudir de la sensació de terror de moltes maneres distintes, però jo crec que mai tan intensament com aquelles persones que dia a dia han de sobreviure amb por al seu cos, com per exemple a pobles d'Àfrica o de Sud-Amèrica en els quals la gent viu amb la incertesa de no saber quan vindran les guerrilles a emportar-se als seus fills o aquells països que no saben quan s'acabarà la guerra, i el més important de tot, si viuran per veure-la acabar.

Per tant, la meva conclusió és que lluny de monstres i éssers paranormals, és al fons de la pròpia irracionalitat de l'ésser humà on hi viuen bèsties que engendren a personatges amb tan poca compassió, sentiment i odi reprimit, que arriben a provocar el terror de veres, exemples en podem trobar molts, Charles Manson, Hitler, Thug Berham (“Burham”), Jack l'Esbudellador...

Entropia

Fa temps que em passa pel cap aquesta paraula, no sé d'on l'he pogut treure, pensava que potser entre els textos d'alguns d'aquests autors de Ciència Política o de Sociologia que volen utilitzar massa tecnicismes o potser entre tants textos per a estudiar, ja estigui començant a desvariar, tot és possible.
Bé el fet és que m'he decidit a cercar el significat d'aquest mot i m'ha sobtat un poc, perquè la primera accepció no té absolutament res a veure amb qualsevol cosa que hagi pogut llegir en cap dels textos que he estat estudiant, ja que parla de la termodinàmica, de la qual només recordo que hi ha unes lleis o principis, a més, crec que des del moment que vaig aprovar Física i Química a quart d'ESO, he esquivat tot allò que soni explícitament a Física, per tant la primera accepció la puc descartar.
La segona, parla de la magnitud d'informació inútil que dona una font segons el seu nombre de respostes possibles, com no entenia res, he cercat un poc més, i he trobat que també és coneguda com l'entropia de Shannon i és per exemple que et diguin que el carrer és moll, amb la certesa de que acaba de ploure, ja que això és un fet habitual, per tant és informació no aprofitable. En canvi si ens diuen que els carrers són molls sabent que no ha plogut, ens aporten informació aprofitable, si per exemple sabem que no reguen tots els dies. Finalment vaig llegir que les tècniques de compressió de dades es basen en assenyalar quins elements d'un flux de dades són aprofitables i quins són simple palla, és a dir, que es tractaria com de resumir una font de dades, però, utilitzant una fòrmula: H = p₁*log(1/p₁)+p₂*log(1/p₂)+... p_m*log(1/p_m) on H és l'entropia, les p són les probabilitats de què apareguin els diferents codis i m és el nombre total de codis. Si ens referim a un sistema, les p es refereixen a les probabilitats de què es trobi en un determinat estat i m el nombre total de possibles estats. Per exemple es pot mesurar l'entropia de llançar una moneda a l'aire per si surt cara o creu.

La darrera accepció parla de la mesura del desordre microscòpic d'un sistema, i com això també em sona a concepte de física l'he descartat.

La segona accepció, per tant, té a veure amb el que estic estudiant, però no amb Sociologia o Ciència Política, sinó que es relaciona amb les matemàtiques dins els usos que se li pugui donar, com a una fòrmula avançada per a calcular probabilitats, tot i que també es podria utilitzar per fer un anàlisi exhaustiu de qualsevol tema sociològic (que són molt amples) centrant-se en aspectes concrets.

I després de tot aquest rotllo, es pot apreciar que potser pugui desvariar un poc, però tot és degut a l'entrada massiva d'informació al meu cervell, com a resultat de no haver obert un llibre durant tot el curs i havent d'estudiar els darrers dies. Però encara i així aquesta paraula l'afegiré al meu diccionari personal, perquè com em va dir certa persona un dia, res ens passa perquè si, i si aquesta paraula ha arribat a mi, potser tingui una finalitat concreta a la meva vida.

 

entropia

1 f. [FIF] Magnitud termodinàmica, funció d’estat del sistema, el creixement de la qual fixa el sentit en què es poden produir els processos en els sistemes aïllats, d’acord amb el segon principi de la termodinàmica.
2 f. [FIF] Magnitud que mesura el grau d’informació no aprofitable que dóna una font segons el seu nombre de respostes possibles.
3 f. [FIF] Mesura del desordre microscòpic d’un sistema.

Font: Diec2


 

L'avistament (Primera Part)

23:45 – Prop del far d'es Cap de Barberia

Va mirar al cel, la lluna estava quasi plena, la seva llum incidia sobre el mar, en calma aquell dia. La brisa era suau, encara i així, feia fred aquella nit. Una jaqueta de color fosc i uns texans el cobrien, era un home fort d'esperit, d'aquells que no solien tenir por, fins i tot trobant-se sols en mig del mar amb la única companyia dels centelleigs de les llums del far i dels peixos que havia agafat aquella nit.
Li agradava pescar com temps ençà, sense sonars, sense canyes de carboni, ni fils especials. Va mirar el seu rellotge, eren prop de les dotze de la nit, havia llençat el seu darrer am, el motor del llaüt feia un so persistent, l'únic que podia sentir. Va recollir la canya, aquell dia no havia fet una gran pesca, però era suficient per a fer un dinar per a quatre persones.
Va agafar el timó i va posar rumb cap a l'Estany d'es Peix. De camí només va veure dos vaixells més, un el va divisar prop de Cala Saona i l'altre arribant a Punta Pedrera. El primer vaixell pareixia un altre llaüt de pescadors de l'illa, un poc major que el seu, però el segon vaixell era diferent, des de la llunyania es veia un vaixell normal i corrent, però a mesura que va apropar-se a Punta Pedrera, va adonar-se'n que no era un vaixell tan corrent, la llum de la lluna dibuixava la seva silueta, des de la seva posició, aproximadament un poc més d'una milla marina, es divisava un gran veler amb tres màstils.
L'home no tenia pressa, i va pensar que xafardejar un poc, lluny de perjudicar-lo, li donaria un tema de conversa per al dia següent, així que va girar a babord i va posar rumb mar endins cap al misteriós vaixell. A mesura que s'hi apropava, el seu interès cap al vaixell augmentava. La imatge que va tenir quan hi va ser a escassos metres el va deixar sense paraules. Es podia llegir clarament a un costat de proa “CAPRICORNIVS”, es tractava d'un vaixell d'aproximadament 25 metres d'eslora, tot de fusta, amb un casc de proa més elevat que la resta del vaixell, amb el que sabia de vaixells i el que havia vist a les pel·licules, podia afirmar que era sense cap dubte una caravel·la com les del segle XV.

Resum del 2010

Que puc dir d'aquest any que deix endarrere, en molts de sentits ha estat un bon any, he aconseguit aprovar el batxiller i la selectivitat de manera que no hagi tingut que estar les poques estones lliures que em deixava la feina, estudiant. I això és un altra, la meva primera experiència laboral fora de la botiga, no ha estat gens malament. La veritat és que ja tenia moltes ganes de sortir d'aquell lloc, cada cop em pesava més aquella rutina estival. I fent un pont entre la selectivitat de finals de juny i principis de setembre, arribem a un altre fet que m'agradaria destacar, la universitat, on he fet amics i de moment estic descobrint coses curioses per una banda i per l'altra, he après a viure sol, bé, no completament (amb dos companys de pis he après a conviure amb pesones poc conegudes), però això si, lluny dels meus pares. També caldria destacar entre tot això un dels objectius (dels quals n'estic molt satisfet) que em vaig marcar per al 2010 i que vaig dur a terme entre finals d'octubre del 2009 i l'abril del 2010, es tracta de la meva pèrdua de pes, sense dietes extravagants o passant gana, simplement fent exercici diàriament i deixant l'alcohol fins a fer-me abstemi. I finalment vull afegir a les coses positives d'aquest any, el fet d'haver estat acompanyat durant la primera meitat d'aquest any per la major part dels meus amics, que han aconseguit que gaudeixi molt del meu darrer any a Formentera abans de partir cap a Barcelona a començar una nova etapa a la meva vida. I dels meus nous amics que han aconseguit que gaudeixi d'aquesta nova etapa a Barcelona.

Entre les coses negatives d'aquest any s'hi trobaria una de les promeses que me estat fent des del 2008 (ara tampoc la vull mencionar) i que aquest 2010 per desgràcia encara no he pogut acomplir, així que la deixaré per aquest nou any, a veure si per fi hi ha sort. I seguint per aquesta línia, també podria afegir com a negatiu el fet de no haver gaudit prou d'alguns moments, per no dir de la majoria, pel fet d'estar pendent de coses sense la menor importància en comptes de participar més en allò que estava succeint en aquell moment, fet que després em portava a lamentar-me per no haver-ho fet.

En resum, ha estat un bon any en molts de sentits, i tot i que m'hauria agradat que certes coses sortissin millor, em conform amb aquest 2010.

PS: Tampoc m'oblido de totes les sessions amb en Carmel, que m'ha ajudat a veure el món d'una altra manera, abans que la Sociologia.

Gràcies a tots i Bon any nou!