Traducció

30 de març 2011

Curtmetratges I

Fa temps vaig votar uns quants curtmetratges que em van agradar, avui he tornat a mirar la web del Festival Iberoamericà de Curtmentratges que patrocina el diari ABC (per sort aquest festival no té res a veure amb la ideologia del diari) i he decidit deixar que veieu uns quants curts que em van agradar (d'alguns videos només es poden veure els trailers, recoman veu-re'ls a la web):

Flat Love, del director Andrés Sanz [trailer]:


L'Opositor, dels directors María Giráldez Estebánez i Miguel Provencio Quesada [trailer]:


Els Fills dels Pastors, del director Luis Alfaro [trailer]:


La feina, del director Santiago "Bou" Grasso [complet]:


I aquí deixo uns curts que a mi no em van agradar però que tenen molt bones crítiques per part del públic:

Els 4 McNifiks, del director Tucker Dávila Wood [foto]:



Com vaig conèixer al teu pare, del director Álex Montoya [complet]:


Web del festival: http://fibabc.abc.es/

29 de març 2011

L'Art de la Guerra, Sun Tzu

Fa aproximadament 2550 anys va néixer un dels generals més importants de la Xina d'aquell moment, el general Sun Tzu. Aquest, va lluitar a diverses regions com a mercenari i finalment el rei Helu del territori de Wu (formaria part de l'actual Xina) va sol·licitar-lo com a general de les seves tropes, com a resultat d'aquestes experiències ell va escriure un tractat sobre la guerra que en part tracta la seva pròpia vida, anomenant-lo "L'Art de la Guerra". Aquesta obra mostra amb detall estratègies i tècniques a una batalla, i fins i tot, els preparatius previs a qualsevol batalla o guerra. Inclou estratègies com vèncer a l'enemic sense arribar a lluitar-hi cara a cara. Però no penseu que ara m'he tornat boig i em dedico a cercar generals de fa tants segles per analitzar com s'enfrontaven a la guerra. Aquesta obra es va fer molt famosa degut a les aplicacions pràctiques que té, per extensió, a la vida. Sun Tzu no només va deixar clar com es podien guanyar les guerres a un camp de batalla, sinó que a més implícitament donava consells de com es pot guanyar qualsevol guerra en l'àmbit de la nostra vida. Deixo unes quantes cites extretes de L'Art de la Guerra:
  • Qui arriba primer al camp de batalla espera l'arribada de l'enemic, fresc, per a combatre. En canvi, qui arriba tard, ha d'apressar-se i arriba exhaust al combat.
  • Si uses l'enemic per a derrotar al propi enemic, seràs poderós allà on vagis.
  • Un exèrcit victoriós primer guanya i després lluita la batalla; un exèrcit derrotat lluita primer i prova d'obtenir la victòria després.
  • Fes que els adversaris vegin extraordinari el que és ordinari per a tu; i fes que vegin com a ordinari allò que per a tu és extraordinari.
  • Quan les ordres són raonables, justes, senzilles, clares i conseqüents, existeix una satisfacció recíproca entre líder i grup.
  • Qualsevol qui tingui forma es pot definir, i qualsevol que pugui ser definit pot ésser vençut.
  • Si vols fingir covardia per a conèixer l'estratègia dels adversaris, primer has de ser extremadament valent, perquè només llavors pots actuar amb timidesa de manera artificial.
  • Si coneixes a la resta i et coneixes a tu mateix, ni en cent batalles correràs perill; si no coneixes els altres, però et coneixes a tu, perdràs una batalla i en guanyaràs una altra; però, si no coneixes a la resta ni et coneixes a tu mateix, correràs perill a cada batalla. (Aquesta és la meva preferida) 
  • Els bons guerrers fan que els adversaris es dirigeixin a ells, i de cap manera es deixen atreure fora de la seva fortalesa.
  • Hi ha que comparar acuradament l'exèrcit opositor amb el propi per a saber on la força és superabundant i on deficient.
  • Maniobrar amb un exèrcit és avantatjós. Maniobrar amb una multitud indisciplinada, és perillós.
  • Un general savi s'ocupa de proveir-se de l'enemic.
  • Allò suprem en l'art de la guerra és sotmetre a l'enemic sense donar-li batalla.

24 de març 2011

Black Label Society, impressionant!

El passat dia 19 vaig anar a un concert a la sala Razzmatazz 2 a Marina, sincerament va ser el primer concert de hard-rock i metal (ja que els grups combinaven ambdós estils) al qual he anat, i al primer concert per al qual he pagat i he de confessar que va ser molt millor del que m'esperava, no podria dir exactament la gent que hi havia a la sala, però l'ambient era el d'un concert: gent parlant sobre el grup animadament, fent-se fotos entre amics i a l'escenari per a deixar constància que van assistir al concert,mostrant el famós signe del metal després de cada cançó en senyal d'acceptació o d'admiració, etc.
A les 17:35 varem unir-mos a la cola un amic i jo, per desgràcia el dimecres anterior no havíem trobat camisetes de Black Label Society de la nostra talla, així que jo duia una camiseta de Slipknot i ell una de Metallica, però varem tenir la sort de que un venedor ambulant de camisetes de BLS passava per allí i ens en va oferir diversos models de la nostra talla que estaven molt bé, així que vaig comprar-ne una de la gira que feien per Europa, i em sento afortunat quan la miro i veig que la única actuació que feien per aquí, la fessin a Barcelona i a més jo hagi tingut la sort de poder assistir-hi.
Bé, després de fer cua fins a les 19:00 que era quan començava el concert, varem entrar a la sala i ens varem posicionar estratègicament entre les 4 primeres files per tenir una bona vista de l'escenari i poder animar al grup ben prop. L'escenari disposava d'un seguit d'altaveus i amplificadors als dos costats de l'escenari, enormes per cert, més els amplificadors de les guitarres que es trobaven al centre, cap al fons de l'escenari; el micròfon es trobava al centre dels altaveus i amplificadors. L'escenari es dividia en 2 parts, una més elevada al fons i una més baixa on es situarien el cantant, el baixista i el guitarrista, a més del bateria del grup teloner, a la part superior de l'escenari es trobava coberta per un tel de cuir amb el logotip de BLS la bateria del grup principal, als seus costats un seguit de 10 amplificadors Marshall col·locats a cada costat i, a la paret del fons hi havia un gran pòster que ocupava tota la paret tapat per un altre amb el logotip del grup teloner, Godsized, que es situava al centre de la paret.
Després d'esperar entre 15 i 20 minuts va sortir el primer grup, després de 2 o 3 cançons el meu amic i jo havíem retrocedit unes quantes files, els altaveus i amplificadors ens estaven deixant sords. L'estil de Godsized és simil·lar al de Black Label Society, però des del meu punt de vista els hi faltava espectacle, algun solo i el més important de tot, mostrar feedback amb el públic.
Després d'aquesta forta actuació els membres encarregats de muntar i desmuntar l'escenari van tapar-lo amb una gran tela negra amb el logotip de BLS impedint que els espectadors veiéssim el que passava a l'escenari, després d'esperar una bona estona i un poc nerviós, van llevar la tela mostrant al fons de l'escenari el pòster del grup, que per cert m'agradaria trobar a mida reduïda, la bateria (que clarament era millor que la del grup anterior) destapada i un curiós micròfon la base del qual eren un munt de cranis apilats i units a una cadena rígida al final de la qual s'hi trobava el micròfon.
Sortint del fons de l'escenari varem poder observar al cantant i guitarrista líder del conjunt, l'ex-guitarrista del grup Ozzy, Zakk Wylde. Al seu costat dret s'hi va situar el segon guitarrista, Nick Catanese, a la seva esquerra el baixista John DeServio i al fons en la part superior de l'escenari el bateria Will Hunt. Quin canvi en el so, no només per la qualitat del grup en comparació al grup teloner, que era òbvia, si no a la qualitat dels amplificadors de la banda, que sonaven nítidament i a un volum que les meves orelles van agraïr després d'haver-les exposat a l fort volum del primer grup.
Què podria dir de BLS... a més de que tenen un directe increïble demostrat amb la seva impecable actuació. El que més em va impressionar del grup van ser principalment tres coses: la multitud de guitarres que va usar Zakk Wylde, una per a cada cançó i cada una més bonica que l'anterior; el solo de guitarra que va tocar a mig concert, de més de 3 minuts i tocat en 3 parts, una al centre de l'escenari on es va situar la major part del concert, una al costat dret de l'escenari i la última al costat esquerra i finalment la balada que va tocar en honor a un ex-membre de Pantera, Dimebag Darrel, per la qual va usar un teclat.

Sincerament m'he quedat amb les ganes d'anar a un altre concert de rock o de metal, ja que a més de la música, l'ambient i el feedback amb el grup, no poden trobar-se a Spotify o a l'iPod.També he d'anyadir que he trobat comentaris de tot tipus de gent que hi va assistir, afirmant que Zakk estava esgotat i va oferir un concert regular que no està a la seva mesura. Suposo que hi ha opinions per a tot.

7 de març 2011

A vegades les coses es torçen... però, no vol dir que no es puguin redreçar

Ja feia un bon grapat de dies que no passava pel blog, però resulta que tampoc he tingut massa interès per a res aquests darrers dies. Com acostum a fer, entre setmana em passo els matins dormint, anant a fer un poc d'esport al gimnàs o fent poc de profit per casa (i alguna tasca com rentar els plats, netejar la casa...), per les tardes vaig a la universitat i els caps de setmana quedo amb una colla d'amistats per sortir.
La veritat és que hi ha matins que només dic bon dia als companys de pis quan vaig a esmorzar i adéu quan vaig cap a la universitat. Quan vaig al gimnàs és quasi el mateix, arribo, saludo a la persona que està a recepció i l'acomiado quan me'n vaig, la resta del temps només estic acompanyat amb el meu bon amic iPod (ja que la música techno que posen al gimnàs, tot i que va molt bé per a concentrar-se en fer exercici, no m'acaba de convèncer), he dit estic, perdonau-me, volia dir estava, si, un dia (per casualitat tornant del gimnàs) em va trobar, ja que jo no el cercava, un paio d'aquests que trobes a la sortida d'una discoteca "cutre" fins a dalt de cocaïna, MDMA o altres substàncies d'aquest tipus. Bé, el cas és que em va demanar cinquanta cèntims, jo sense parar el ritme de les meves cames, un ritme lent, però despreocupat, després d'haver estat 50 minuts a la cinta mecànica i després d'unes quantes repeticions a una màquina que fa poc vaig descobrir que es deia "foot press", alguna cosa així com "premsa de cames", entre altres exercicis. Idò bé, sense cap preocupació, esgotat de l'esforç i ja recorreguent el darrer tram fins al pis, em va sortir aquest cap de fava (per no dir immundícia social), realment no duia diners al damunt (ja que el gimnàs està a uns 300 metres de casa) i li vaig dir clarament sense aturar-me, que em sabia greu, per quedar bé òbviament, però no tenia res per donar-li, fins aquí bé, jo pensava que el paio se n'aniria i jo arribaria a casa tan feliç com havia sortit, però no, em va seguir uns metres com a parlant amb ell mateix, ja que jo ja m'havia tornat a centrar en què hauria de fer aquella tarda, com si no passés res vaig seguir caminant fins que vaig sentir certa frase que em va desconcertar - ¿Que pasa, te tendré que partir la cara para que me des algo? -, es trobava davant meu, vaig mirar al meu voltant i el carrer per on passàvem estava completament buit (devien ser les 13:30), i jo esgotat del gimnàs, no tenia cap oportunitat per defendre'm d'aquell individu li vaig ensenyar les butxaques i, efectivament, estaven buides, però això no va bastar, s'havia fixat en la motxilla que normalment duc al gimnàs per a guardar-hi la roba quan m'he de canviar i la tovallola de la dutxa. Però per desgràcia va començar per la butxaca on hi tenia el mòbil, l'iPod i el més important de tot, un porta-targetes, on hi duc el dni, la targeta de crèdit, la targeta del metro i la targeta de soci del gimnàs, d'un grapat, el paio ja tenia a mà el mòbil i l'iPod, i amb l'altra va agafar el porta-targetes, ni un segon vaig tardar en prendre-li el porta-targetes de les mans, perquè en aquell moment no tenia por, ni pànic, dins meu hi havia una fera que volia estripar-lo, però per fora, estava massa esgotat per a fer-ho, no, no va treu-re cap navalla, i tampoc ell era gran cosa, baixet i rabassut, tenia múscul, però no pareixia que tingués massa agilitat, en una situació normal, li hagués donat un bon cop de puny i amb la confusió li hagués pres el meu mòbil i l'iPod i hagués sortit cames ajudeu-me, però no era una situació normal, i tot i que tenia un bon control mental per a dur a terme aquest pla i quan ja se n'anava, vaig dir-li -eh!- disposat a complir-lo, es va girar i em va repetir que em rompria la cara, encara estava a temps per a recapacitar, i en contra de la meva voluntat, així ho vaig fer, vaig amollar un darrer - vale, vale -, em vaig girar lentament sense cap por, tot i que ell venia cap a mi, però uns segons més tard sense haver donat més d'una passa, em vaig tornar a girar i el vaig veure desapareguent per la cantonada. Em sentia derrotat completament... vaig arribar al pis i vaig pujar les escales, tenia una mescla de ràbia i tristesa, vaig entrar, i allí em vaig esfondrar, no volia plorar, però casi sense adonar-me'n em van sorgir dues llàgrimes. Necessitava calmar-me parlant amb algú i vaig cridar a casa i li vaig contar tot a la meva mare, persona a la que li puc contar sense problema el 95% de tot el que em pasa, retenint en tot moment la tristesa que sentia. Alguns direu: - Ja hauries de donar les gràcies de que aquell paio no et fotés una pallissa i et prengués també les targetes -, i sí, em vaig sentir, en part, agraït de poder tornar a casa sa i estalvi. El mòbil em va suposar més un contratemps que una gran pèrdua, però l'iPod... el vaig comprar com a auto-regal d'aniversari el 2010 amb els pocs estalvis que em quedaven per a gastar, ja que part del que vaig guanyar l'estiu del 2009 ho vaig guardar al compte corrent per a ajuntar amb allò que guanyaria l'any següent per a les futures despeses de la vida d'universitari a Barcelona. Des del primer dia en vaig quedar enamorat, hi podia fer més coses de les que imaginava, i tenia memòria suficient dins els seus 16GB per a guardar-hi tota la música que tenia i em sobrava espai per a posar-hi vídeos i demés (alguns pensaran que els d'Apple em paguen per dir això, però realment és el que vaig sentir en aquell moment). I bé, junt a ell he passat dies més càlids, més foscos, més animats i més avorrits, ja que cada tarda que sortia a córrer, en bici, o a passejar m'emportava l'iPod, des de que estic a Barcelona, per anar d'un lloc a l'altre m'anava molt bé (sempre clar, que no tingués altra companyia), sobretot en els viatges d'anada i de tornada a la universitat que són d'aproximadament 50 minuts. Abans que em succeís tot això, un dia em preguntava, quin objecte tenia per a mi un gran valor sentimental, i finalment d'una de les maneres més desagradables, ho vaig descobrir. Si algú ho pensa, per a mi no és exagerat fer una entrada dedicada al meu iPod, ja que me'n puc comprar un altre, sí (bé, ara mateix no vaig massa fi de diners, però més endavant potser si), però no crec que res pugui reemplaçar tot el que he viscut amb aquest objecte (clar, no l'estimava com ho puc fer amb una persona, però hi vaig establir un fort vincle). A part d'això podria ressaltar que aquesta mateixa setmana s'ha produït un incendi al meu pis, als veïns del segon i del tercer pis de la primera porta se'ls hi van cremar algunes habitacions, a la resta del veïnat (com és el cas dels meus companys de pis i jo) només se'ns han trencat les finestres que donaven pas a la terrassa, on es va originar el foc, entre els veïns ningú va resultar ferit, tots varem sortir a temps de l'edifici i els bombers van actuar de forma ràpida i en una hora ja tornàvem a ser dins, hem estat 2 dies sense aigua i una setmana sense gas, ja que demà tornen a posar-lo.
A vegades penso que hi ha un yin-yang en tot això i potser en un futur pròxim em vegi recompensat amb alguna cosa subjectivament bona, encara i així, com ja he aclarit més amunt, les coses no han sortit tan malament com ho podrien haver fet, així que no em queixaré més, ja que demà és el meu aniversari i no vull pensar massa en negatiu.