Es va quedar immòbil, allò no podia ser cert. Un vaixell del segle XV tan ben recreat? Va pensar que devia ser cosa d'algú amb sous* i va decidir donar una volta a tot el vaixell per a copsar-ne tots els detalls. Però una cosa el va estranyar, durant tota la seva volta al vaixell, no havia vist ni una peça que pogués atribuir-la, ja no al seu segle, si no a un segle posterior al segle XVI, era un vaixell completament de fusta amb veles de tela i cordes que pareixien completament de cànem.
Per desgràcia, tot i fer tota la volta amb el llaüt pareixia no haver despert cap possible patró, mariner o simple passatger d'aquell vaixell. Sense dubtar-ho hagués aturat el llaüt i hagués pujat al vaixell només per a xafardejar un poc més, sense despertar als possibles tripulants. Però no va veure cap escala per a pujar-hi, així que reprenent la marxa, va decidir tornar a casa seva, ja tenia una bona anècdota per a explicar als seus coneguts al matí.
Al matí següent, després de despertar-se, donar-se una dutxa i esmorzar, va anar als corrals on hi tenia gallines, conills, coloms i alguns indiots i els hi va donar de menjar, com feia cada dia. No podia treure's el vaixell del cap, segur que hi havia qualque explicació lògica per a que un vaixell com aquell es trobes ancorat vora l'illa, però en aquell moment no la sabia trobar, quan més hi pensava, més sinistre li pareixia l'assumpte.
Va decidir que possiblement parlar amb la persona amb més coneixement sobre vaixells i nàutica en general que coneixia l'ajudaria a veure-ho tot més clar. En Josep era un home alt i robust, de cabell blanc, i una barba espesa del mateix color, tot i que de jove havia tingut el cabell molt obscur, devia tenir prop de 70 anys, en Francesc, al que solien dir “Xicu”, el coneixia des de feia prop de 20 anys, i no recordava haver-lo vist mai afaitat completament o sense la seva pipa, la qual, segons deia en Josep, tenia propietats úniques. Li havien regalat uns natius d'una tribu de Mali quan era mariner.
*: Diners.
