Traducció

1 de des. 2012

Pensaments II

Sempre he arribat a casa pensant sobre política, temes que tenen a veure amb la societat, història, psicologia, fins i tot plantejant-me que he fet malament, tot per a corregir-ho i així millorar, el darrer tema clar, dels altres m’agrada formar-me una opinió i debatre-la amb un amic/ga o un conegut/da. Massa seriós tot junt.

Un altre divendres per la nit, quedo a casa... Avui no em ve de gust sortir, perquè en part no sé amb qui sortir i tampoc en tinc massa ganes, potser sigui perquè darrerament tinc el cap sobrecarregat. Són els exàmens? Qui em conegui ja sap la resposta. Però a la resta vos donaré una pista, per bé o per mal, si una cosa no em motiva, tendeixo a no fer-li massa cas, i els estudis ara mateix, pareix que no són la meva prioritat.

I entre tot el que em passa ara, he de mirar cap enrere. Fins quan? Potser abans d’acabar cedint la partida a favor dels que no els hi agradava el meu joc. I ara començo a veure com si poc a poc hagués inclòs a la meva vida els logos de grans corporacions a canvi de... diners? No, de felicitat, d’una felicitat que mai no ha arribat del tot.

Cada cop el preu era més alt i clar, m’havia de cenyir a les noves exigències d'aquestes corporacions. Però després de tot, encara em feia la pregunta, sóc feliç? No ho sé, què és la felicitat? No es tracta d’encasellar-la, la felicitat és sentir-se bé facis el que facis, tot i que els sentiments i les emocions siguin adversos en certs moments, tornis a estar bé, com si es tractés d’un riu on, al final, sempre hi van a parar tots els rierols. Una vegada definida, des del meu punt de vista, la felicitat es tractava de tornar-se a fer la pregunta: sóc feliç? Mmmh... No em sortia cap resposta. Així que vaig decidir, com m’han ensenyat, que potser sigui la qüestió, la que està mal formulada. I fa poc vaig veure un vídeo al YouTube on un noi es plantejava una cosa ben senzilla: Si fos ric seguiria fent el que estic fent? Però ara en temps de crisi, deia, millor plantejar-se: Si no existissin els diners, podria seguir fent allò que faig (en el sentit de fer-ho per gust sense esperar res a canvi)?

És a dir, que si et trobes a gust amb allò que fas dia a dia, amb la gent de la que t’envoltes, amb els teus pensaments i amb les teves emocions, potser sigui perquè fas allò que vols, potser no sigui la cosa que més t’agradi del món (això suposaria una recerca de coses a fer arreu del món, quasi inacabable, que requeriria molts de recursos i temps), però mínimament et trobis a gust fent el que fas, estant amb qui estàs, pensant sense que els teus pensaments siguin armes que es girin en la teva contra i sentint, que senzillament no estàs malament, tot i que no estiguis beníssim. I potser això sigui la resposta que cercava, un NO en moltes coses, i per tant, com deia al principi, em toca mirar cap enrere, retrobar parts de mi que vaig perdre pel camí i per altra banda tenir clares les preferències.

22 de maig 2012

Música celta, o alguna cosa pareguda

A mi el folk no m’havia cridat massa mai, tot i que sempre he sentit devoció per les gaites asturianes i escoceses (que no vol dir que m'agradin totes les gaites, per exemple el sac de gemecs no m'agrada com sona), sempre ho he trobat un estil de música allunyat de la resta de música actual (si es manté com a folk en sí, sense incloure’s en altres estils, com el folk rock, el folk metal o el folk combinat amb la música electrònica), que només es manté viu per pura inèrcia d’haver estat l’estil de música més estès durant segles (i per tant un estil que ens pot explicar de forma explícita amb les seves lletres: tradicions, llegendes i fets històrics i gràcies al qual coneixem part de la cultura de temps ençà) o perquè tots sabem que moltes modes miren cap enrere i troben en el folk tradicional una referència per a adaptar-lo a l’actualitat (si és que això és possible sense que perdi la seva essència, ja que el folk era cosa del poble, i avui en dia només ho és de grups reduïts). Però tampoc tracto de crear debat o discussió, en aquest bloc m’agrada deixar veure el meu punt de vista, tot i que jo de música en sé molt poc, i els gustos musicals són massa relatius a cadascú, això ho tinc clar. Però per sort o per desgràcia, cada estil musical té la seva època de més auge i les seves zones d’influència, i això sí que és quasi una llei.

Després d’aquesta paragrafada, el que volia explicar és que darrerament estic escoltant diversos grups musicals que inclouen entre la base de les seves cançons música folk d'arrel celta, és a dir, que en essència usen instruments de tradició celta, i en el cas d’alguns grups inclouen instruments com el banjo, ja que els integrants del grup provenen de famílies d’emigrants irlandesos que van emigrar cap als Estats Units, i que amb els anys han acabat adaptant-se perfectament amb la cultura nord-americana sense perdre les seves arrels.

Grups com Firkin, grup hongarès de folk rock de base celta que es relaciona directament amb altres grups del mateix estil, tot i que dubto que a Hongria es tingui tradició celta d’alguna classe, però si algú m’ho pot confirmar, li agrairia. Deixo una cançó tradicional irlandesa, que després aquest grup ha traduït a l’hongarès i així decidiu en quina llengua la preferiu.





Grups interessants són Dropkick Murphys i Flogging Molly, grups de hardcore punk celta i punk rock celta, que com he explicat abans, els integrants dels quals provenen de famílies irlandeses emigrades als EUA. En aquests grups es deixa veure el tòpic de que els irlandesos eren gent violenta i problemàtica i bevedors de cervesa sense remei en forma de paròdia, ja que una de les característiques que més van ajudar a aquests immigrants (com a molts altres immigrants europeus) a pujar en l’escala social i a integrar-se en la societat nord-americana va ser la seva perseverança a l’hora de treballar i les seves ganes de millorar les seves condicions de vida.






Altres grups també provinents dels Estats Units i que es dediquen al folk rock celta són Blaggards i The Rumjacks.






Finalment una mostra de grups de Folk Metal de base celta, Skiltron i Fferyllt.

20 de març 2012

Noblesa subvencionada


Fa temps em preguntava si totes aquelles famílies de la “noblesa” espanyola, cobren, així com ho fa la família reial, qualque pensió, tot i que no arribés als mil euros. Així que per a no parlar-ne sense coneixement de cap classe o especular sobre el tema, vaig decidir fer una petita recerca. Si busquem per google, yahoo, etc. Ens trobem que hi ha opinions de tot tipus, però cap d'aquestes es troba recolzada per dades reals. Tot i que la majoria afirmaven que sí, que tots aquests antics nobles reben una pensió, de la mateixa manera que ho fan altres nobles de rang similar a alguns països europeus. Fins aquí vaig pensar que, fins i tot això, era un d'aquests “secrets” que guarda l'Estat sobre qui es queda part dels diners públics.

Però, just quan volia donar per acabada la recerca, vaig trobar a un bloc una resposta coherent i basada en dades reals obtingudes de l'Estat i d'institucions públiques. I la resposta a la meva pregunta és un rotund no.

Primerament, el Rei atorga títols honorífics a científics, esportistes, escriptors, etc. Però aquests títols són només això, mencions honorífiques gravades a una placa i entregades pel Rei o qualsevol membre de la seva família més directa.

Aquella antiga noblesa que encara perdura en aquest país, ja només té el privilegi d'ostentar el seu títol de forma simbòlica. Per exemple, la duquessa d'Alba, ja no és duquessa, només té el dret a seguir anomenant-se d'aquesta forma. I el tracte d'il·lustríssim/a senyor/a, en comptes de benvolgut senyor/a o alguna cosa pareguda.

D'altra banda, per a poder seguint essent tractats simbòlicament com a ducs, comtes, o marquesos els seus fills han de pagar, ja que aquest títol és una herència com qualsevol altre tipus de patrimoni i segons el Real Decreto Legislativo 1/1993, de 24 de septiembre, por el que se aprueba el Texto refundido de la Ley del Impuesto sobre Transmisiones Patrimoniales y Actos Jurídicos Documentados, haurà de pagar segons el títol entre 507 i 10.600 €.

Això és tot, no hi ha més. Per tant, a l'hora de criticar si la noblesa rep massa diners públics o no, hem de dirigir la nostra mirada cap a una única família.

5 de març 2012

Cap de setmana atípic o únic? (Segona Part)


El dissabte pel matí no vaig fer res interessant, i per la tarda els amics amb els quals havia estat el divendres em proposaren de quedar a les deu a Plaça Eivissa, els hi vaig dir que sí i de pas vaig convidar a aquest amic que m'havia proposat de sortir la nit anterior que vingués.

A les deu i vint ja hi érem tots, qualsevol pensaria que un bon dissabte el que toca és anar a qualsevol lloc, més tranquil (qualsevol bar, tasca, taverna, pub...) o més animat (discoteques, afters [realment tothom sap qui ens hi podem trobar a un after, i nosaltres no donem el perfil i esper que mai ens hi trobeu]...), però no, tots portàvem motxilles, les varem deixar al cotxe, i pujarem tots, anàrem a una botiga per a comprar alguna cosa per a beure, tots excepte aquest amic (que em va dir que el dia anterior ja havia begut prou) i jo s'emportaren unes cerveses, bé jo vaig agafar un Monster (beguda energètica semblant al Red Bull), realment deu ser pitjor aquesta beguda per al cos, però bé, jo sóc així, no m'agrada la cervesa. Arribàrem al camp de La Clota, i com ens esperàvem, era buit, així que ens varem canviar de roba i traguérem la pilota de futbol, si, no vos estic prenent el pèl, ens posarem a fer un partidet de futbol entre amics un bon dissabte a la nit.

Alguns pensareu que estem bojos, però no és la primera vegada, i no hi ha res millor que jugar i fer s'ase unes quantes hores un bon dissabte a la nit. Pensareu que té més lògica fer això pel matí o qualsevol dia entre setmana, però aneu ben errats. Entre setmana no podem quedar, ja ens costa prou coincidir a un d'aquests amics que va amb mi a classe i a mi per anar al gimnàs, i amb els altres ja ens és bàsicament impossible. Perquè un estudia a la UAB, un altre a la UPC de Terrassa, i a més, viu a Cerdanyola i l'altre senzillament estudia llicenciatura francesa (que no sé exactament com funciona, però es veu que foten molta canya i no té temps per a res). Podríem quedar el dissabte al matí, però resulta que, aquest camp on anàrem, pel matí s'omple d'al·lots (i per a ser sincer, no massa fiables), així que ens quedaria la possibilitat d'anar als camps dels Esports UB, però això implica aixecar-se ben prompte i per tant, hem de reunir molta força de voluntat per a fer-ho i si sortim divendres ja no forma part del ventall de possibilitats.

Entre unes coses i les altres, ens ho varem passar molt bé. Però aquest amic que ara viu a Cerdanyola no podia tornar a casa seva perquè els trens no passen fins a les sis, i tampoc no podia anar a molestar a la seva tia que no viu massa lluny d'on érem, perquè eren les tres i mitja del matí. Així que el vaig deixar dormir al sofà de casa, que em va dir que és molt còmode, esper no tornar tan gat qualsevol nit, que ho hagi de comprovar forçosament.

Finalment el diumenge va ser un d'aquells dies que jo anomeno “fantasmes”, em refereixo a aquells dies en que, tot i no tenir ressaca, no surto de casa i tampoc faig res interessant per casa, és a dir, que em mantinc a casa com un fantasma.

Cap de setmana atípic o únic? (Primera Part)

Són les sis i poc de la tarda, no tinc ganes de res, però he de fer un treball. Aquest cap de setmana ha estat molt bé, prou buit però en el fons no ha estat malament. El divendres vaig tornar a casa després de que pel matí estiguérem darrere la queixa formal unes hores. Si que és ver que ens haurien d'haver avisat millor de que no hi hauria classe aquell dia, però no crec que sigui motiu per a fer una queixa, al meu entendre. Però per altra banda, si ningú s'hagués queixat mai el món no seria com el coneixem. A més, em feia gràcia veure tanta gent davant aquell pobre home encarregat dels alumnes de màster, postgrau i doctorat que havia d'enfrontar-se a una petita massa d'alumnes de segon de Sociologia emprenyats. El resultat en va ser aquest text:

PROTESTA CONTRA L'ADMINISTRACIÓ DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA

Avui, dia 2 de Març del 2012, els alumnes de 2on Grau de Sociologia escrivim aquest comunicat amb intenció de queixar-nos contra la pèssima administració que ha fet la universitat en els darrers mesos. Fins ara ens hem conformat amb alguns errors comesos per part del professorat, però avui ens hem trobat amb que les aules es trobaven tancades sense previ avís. Ni tan sols el professor que teníem a primera hora sabia que avui, segons ens hem assabentat, no hi ha classes de Grau per les re avaluacions de primer i segon curs dels ensenyaments d’Economia i ADE, i de primer curs del grau de l’ensenyament de Sociologia.
El cas és que ningú ens havia informat. Ningú. Molts de nosaltres hem fet tot el viatge fins la facultat només per trobar-nos amb les aules tancades i buides, almenys en el nostre cas. Qui ens hagués d’informar que ni avui ni dilluns 5 de Març hi havia classe no ho ha fet, i ningú ha donat la cara. Tenint en compte que no té cap dificultat enviar-nos un e-mail informant-nos de la situació amb antelació, només podem concloure que hi ha hagut una completa mancança de professionalitat a l’hora d’informar-nos, no només als alumnes, sinó també als nostres professors.
No, senyors. Penjar a la pàgina web de la universitat, en un lloc no visual, que el dia 2 i el dia 5 de Març no hi ha classes per una re-avaluació que ni tan sols ens afecta a nosaltres no és suficient. Teniu els e-mails de tots els alumnes, i l’únic que havíeu de fer era enviar un missatge col·lectiu informant amb una mica d’antelació. Ni que fos el dia anterior. Internet és una bona eina de comunicació, però només quan s’utilitza amb seny. No podeu obviar que nosaltres mirem tots els racons de la vostra pagina cercant anomalies en el calendari acadèmic. No estem obligats a entrar cada dia al web de la facultat, ja que nosaltres emprem únicament el campus virtual de MonUB per a exercir la nostra tasca. Si se’ns havia de comunicar, aquest era el lloc per fer-ho. És més, comptant amb que les classes d’avaluació continuada son obligatòriament presencials, perfectament ens ho podrien haver comunicat a classe.
Però no, avui hem arribat a classe i la porta estava tancada amb clau. Això ens sembla indignant. Aquest tracte cap a l’alumnat és deplorable, inadmissible. Hem pagat per unes classes que no només no s’han impartit, sinó que no s’han impartit sense previ avis. Alguns de nosaltres hem vingut des de lluny per veure que ens havien ignorat completament, ens havien deixat a l’estacada i ningú s’ha dignat a donar-nos explicacions al respecte. Ens hem vist obligats a dirigir-nos a òrgans administratius aliens a aquesta gestió, que no han pogut donar-nos cap explicació al respecte.
Per tant, exigim una resposta directa i compensatòria. Estem farts de que se’ns tracti com si fóssim uns no ningú. Formem part d’aquesta institució i considerem que el tracte que se’ns ha de dispensar ha de ser molt més responsable. Hem passat moltes negligències per part d’aquesta universitat. Varies classes no han estat satisfactòries, el temari impartit i la organització de part del professorat ha estat nefasta i, a dia d’avui, encara esperem notes d’assignatures els exàmens finals dels quals vam fer fa més d’un més i mig. Però deixar-nos a l’estacada, abandonar-nos d’aquesta manera, és la gota que fa vessar el got. Exigim, doncs, que algú es digni a donar la cara
per els fets ocorreguts avui i que se’ns compensi degudament. No tolerarem més aquest tracte denigrant cap a nosaltres, i si som ignorats actuarem en conseqüència.

Part de l’alumnat de 2on Grau de Sociologia

Barcelona, 02/03/2012

La tarda del divendres vaig quedar amb uns amics i 'nàrem a fer unes voltes amb cotxe, després a passejar per La Clota i tornàrem a casa abans de l'hora de sopar i per la nit un amic em va dir de sortir, però no vaig tenir massa ganes de sortir, així que em vaig quedar a casa.

19 de febr. 2012

Engranatges



Ja feia temps que no deixava per aquí els meus pensaments, i es que poques coses han canviat en la meva vida de forma que a dia d'avui pugui fer una reflexió que aporti alguna cosa nova.

I es que darrerament veig (i em fan veure) coses a les quals, com sol passar, no els hi feia massa cas. Després de la primera setmana d'aquest nou semestre puc afirmar que em sent un poc com un alumne de “primer i mig”, veig que quan em toca anar cada tarda a classe a recuperar les assignatures de primer m'introdueixen en assignatures que he començat a aprofundir a segon. I per altra banda anar sol a les classes (en comptes de amb tota la colla d'amistats de segon) també em dóna una nova perspectiva, ja que, bàsicament, pel fet que no conec ningú, em puc concentrar més a les classes i això em demostra que allò de “jo no vinc a les classes a fer amistat, vinc a estudiar” no va amb mi, ja que sí, vull aprovar (com la majoria dels que comencen alguna carrera), però per altra banda vull recordar aquests anys per com m'ho passava de bé, i no només per ser anys d'estudi a una ciutat com és Barcelona, això ho he tingut clar des del moment que vaig matricular-me.

I es que els amics no són fàcils de mantindre, i qui afirmi el contrari no sap el que és tenir amics. El contacte, les bromes, les converses serioses, els consells, la solució conjunta de problemes... Tot requereix que en tot moment segueixis essent tu mateix, i si canvies, que sigui cap a millor sempre.
I pareix que mai et deixen de sorprendre, així com ells mai coneixeran la totalitat de la teva persona.

Però bé, sense entendre massa bé perquè he posat tot això, penso que a vegades ells veuen més en tu del que pots arribar a veure tu mateix. I desgraciadament, no sempre aprecio tot el que fan per mí, potser hauria de començar per aquí...

1 de febr. 2012

Youtube encara em sorprèn

Alguns pensareu que estic dient asenades, però és cert, youtube encara té algun (pocs) vídeos interessants. Altres potser no m'esteu entenent bé, per aclarir dubtes explicaré un poc el perquè de la meva afirmació.

Youtube es va crear al 2005 per uns ex-empleats de PayPal, la idea originària era crear una web des de la qual qualsevol persona que tingués una connexió a internet, també tingués la possibilitat de penjar un vídeo a youtube, veure vídeos d'altres persones, comentar-los i fins i tot compartir-los. Va tenir tant èxit que al 2006 Google Inc. adquireix la companyia. Fins aquí trobem una història pareguda a la d'altres fundadors de webs que s'han fet famoses. Però, a partir del 2006, progressivament, però sense pausa, es deixen de veure certs vídeos, desapareixen misteriosament canals i apareix publicitat per tot. Youtube s'havia convertit en una empresa, que donava importància a uns canals i en restava a d'altres, restant també la capacitat de lliure expressió que posseïa la web anteriorment, borren videos que suposadament són massa forts (no em refereixo a vídeos porno de cap tipus, òbviament youtube no és una web dedicada als videos porno, per tant és lògic que els censurin) i a persones que suposadament han violat el copyright i demés incidències que acaben convertint a youtube en una web on veure "alguns" videos i s'allunyen de la idea original. Posteriorment cap a l'any 2009 apareixen els famosos canals d'aglutinament de videos com VEVO i la restricció de videos de certes zones del món cap a d'altres.

Per aquesta raó jo anomeno els anys 2005 - 2006 com l'època d'or de youtube, quan un s'hi podia passar estona veient videos de tot tipus i d'arreu del món.

Després d'aquesta paragrafada vos deixo uns quants videos que m'han semblat curiosos:


Un carretó motoritzat, prou inútil, però crec que m'hi divertiria una estona.


La lluita entre una taràntula i una avsipa, que segons he vist és molt verinosa.


 Un anunci de riure.


Les drogues de per sí no són gens bones, i conduint encara menys.


Consells per a fer un poc el hacker i prendre-li la senyal al veí.

29 de gen. 2012

NEDS

Recordo aquella imatge... tindria uns 4 anys? La veritat, no n'estic massa segur, però tinc la imatge a la ment. Eren 2 persones, es trobaven parlant al carrer, i era fosc, i en un moment concret un dels dos s'arrancava la cara, literalment. No era una màscara, d'això n'estic segur, perquè entre els efectes especials de finals dels 80 i principis dels 90 s'hi trobava aquella substància d'aparença enganxifosa que li sortia de la cara quan se l'arrancava, i a més, vaig observar un rostre on només s'hi veien músculs i tendons i uns ulls que sobresortien exageradament del rostre. Sempre he volgut saber de quina pel·lícula es tractava, tenint en compte que devia ser l'any 1995 aproximadament. Ja he descartat Hellraiser.


I parlant de cine, m'agradaria comentar una pel·lícula, Neds (No Educats i DelinqüentS). John McGill, un jove, que destaca entre la resta per la seva excepcional intel·ligència als seus 12 anys, ha de passar a l'institut l'any vinent, però la situació que viu a casa seva no és gaire bona, el seu pare, un alcohòlic que tracta malament a la seva mare, fa com si no tingués fills, i obliga al seu germà a viure temporades allunyat de casa seva. El germà deixa l'institut als 16 anys després de que l'expulsin pel seu mal comportament. I un noi del barri amenaça a John de què quan arribi a l'institut li farà la vida impossible. Amb tot això comença una pel·lícula que ens introdueix de ple als Lowlands Escocessos (part més propera a Anglaterra, l'altre part s'anomena els Highlands) dels anys 70, on veurem a Jhon passar l'adolescència en aquest entorn hostil que el portarà a ser exclòs i prejutjat entre altres capes de la societat. A més del dur sistema educatiu escocès que classifica als alumnes des dels excel·lents (A) fins a les darreres classes, on es considera explícitament que els alumnes no tenen cap futur com a estudiants, passant pels sistemes de promoció dels millors alumnes de cada classe a la superior i a l'inrevés amb els pitjors alumnes. Més endavant, als 15 o 16 anys s'observa com John entra a formar part d'un grup de nois que formen part d'una de les nombroses bandes que, com si es tractés dels actuals Latin Kings, es dediquen a apallissar-se fins i tot usant navalles i objectes contundents. Aquesta atmosfera de violència el duu a estar més prop del seu germà, però inevitablement acaba per allunyar-se del "bon camí", a ser expulsat de casa seva, a ser expulsat de l'institut i a olorar pega. Posteriorment, decideix redreçar-se, demanar disculpes a la seva família i tornar a l'institut, tot i que el posen al pitjor grup del seu curs, on es troben aquells nois amb necessitats especials, amb una intel·ligència limitada o que treuen molt males notes (avui ajudats per especialistes). I el final ens deixa un retrat poètic que no vull descriure per si algú s'anima a veure aquesta pel·lícula, de Peter Mullan, que caracteritza al pare de John, que ens mostra d'alguna forma la situació de les zones marginals d'Escòcia dels 70s, des del meu punt de vista molt bona.


16 de gen. 2012

Sèrieadictes I


Com fa un poc més d'un any vaig fer un recull de les sèries que més m'havien agradat durant l'any o sèries que tot i tenir uns quants anys eren molt recomanables, aprofitaré aquests dies d'estudi infinits per a fer un recull semblant.


- Downton Abbey: Voldria començar amb aquesta sèrie que tant m'ha agradat, d'origen britànic i produïda per Carnival Films, és la història d'una família de classe alta provinent de l'aristocràcia anglesa. La història, quasi extreta d'una novel·la dels primers anys del segle XX, comença al 1912 i la seva ubicació és el Comtat de Downton Abbey, on la família hi té totes les seves terres. La família està composada pel comte, la seva esposa d'origen nord-americà i les seves tres filles, a part de comptar amb el majordom, l'ama de claus, els servents d'ambdós, la cuinera i la seva ajudant i el xòfer de la família. La trama transcorre entre fets com la mort del que anava a ser l'hereu del comtat a l'enfonsament del Titànic, la Primera Guerra Mundial i diverses trames amoroses.


- Camelot: Una versió de la famosa història del Rei Artús i els seus Cavallers de la Taula Rodona produïda per Starz. Ens presenta una visió de l'Anglaterra d'entre els segles XI i XII, amb les continues guerres entre els diversos nobles per controlar la corona. Entre ells sorgeix la figura d'un jove anomenat Artús que viu amb una humil família de camperols i el seu germanastre, tot això canvia quan es presenta el mac Merlí a casa seva i li diu que és el legítim hereu al tron. D'aquesta manera comença la seva aventura on haurà de fer-se valer com a futur rei i lluitar contra la seva germana, Morgana, que pretén el mateix. Per desgràcia puc afirmar que no hi haurà segona temporada per part de la productora. Però encara i així, és una de les millors sèries que he vist aquest any i la recomano si us agraden tant com a mi les sèries de temàtica històrica o fantasia ambientada en èpoques passades.



- The Walking Dead: Segurament ja haureu sentit a parlar-ne molt d'aquesta sèrie, i sincerament mereix la pena veure com un grup de persones sobreviuen dia a dia a uns Estats Units post-apocalíptics plens de zombis, anomenats “caminants”, que cerquen noves víctimes sense descans.



- Dilbert: Aquest any he recuperat aquesta sèrie d'entre els meus records, ja que (mirau si fa temps) recordava haver-la vist l'any 2003 pels matins, quan m'aixecava per anar a l'institut, abans de que comencessin, com cada any, amb el famós programa educatiu That's English, que sincerament no m'agrada mica. Dilbert es basa en el personatge de la tira còmica satírica creada pel caricaturista Scott Adams i publicada a periòdics sobre economia. El personatge principal és Dilbert, un enginyer que treballa a una gran empresa junt amb el seu amic Wally i els companys de feina, a més de comptar amb la presència del seu gos, Dogbert, que l'ajuda o l'emprenya. La sèrie es basa en un a visió satírica dels tòpics i realitats del món laboral occidental actual.



- King of the Hill: Traduïda al castellà com “El Rey de la Colina” és una de les altres sèries que he rescatat del passat. La sèrie és el viu retrat d'una família texana mitjana, és a dir, moderadament puritana, conservadora, paternalista i en conjunt, amb fortes conviccions sobre el que està bé i el que no. Hank, és la figura principal de la família, és un venedor de gas propà i aficionat a les segadores de gespa, durant el seu temps lliure s'ajunta amb els seus amics de tota la vida a beure cervesa, conversar i contemplar el barri. La seva família la componen la seva dona Peggy, el seu fill Bobby de 12 anys i la seva neboda Louanne. La trama tracta sobre com Hank ha d'enfrontar-se amb tot allò que no entén de la seva família i de la vida en general, adaptar-s'hi i acceptar-ho.



- Breaking Bad: Al mateix temps que The Walking Dead és una de les sèries revelacions. Tracta sobre Bryan Cranston, un professor de Química a un institut, que no cobra massa i es veu obligat a treballar, a més, a un netejador de cotxes. El seu fill d'uns 15 anys pateix una malaltia als ossos, i la seva dona que treballava com a comptable a una gran empresa abans de nàixer el seu fill, es troba embarassada. La vida de Bryan canvia sobtadament quan descobreix que pateix un càncer, això ho manté en secret a la família, i decideix que abans de morir vol proporcionar un futur a la seva família per a que els seus fills puguin estudiar a la universitat i la seva dona no hagi de pluriemplearse. Així que contacta amb un dels seus ex-alumnes i decideix dedicar-se a fabricar meta-amfetamina a un laboratori il·legal que munten dins una autocaravana.



- Els simuladors: “Los simuladores” en castellà, és una sèrie d'origen argentí que va ser exportada a Espanya per Cuatro l'any 2006. Tracta sobre un grup d'homes que es dediquen a realitzar “operatius de simulacre” on fingeixen ser altres persones per aconseguir satisfer les propostes dels seus clients, que solen ser persones amb problemes, que no saben a qui acudir i que contacten amb els simuladors mitjançant amics o coneguts seus que els hi recomanen. Les seves regles són estrictes; ells decideixen si el cas proposat els hi interessa o no; s'encarreguen de tot i només necessiten que la persona afectada participi en l'operatiu; el pagament es farà posteriorment a la operació; i finalment recullen les seves dades perquè els seus clients podrien ser útils per a participar en un operatiu de simulacre posterior.



- Game of Thrones (Joc de Trons): He deixat per al final aquesta sèrie produïda per la prestigiosa HBO, que des del meu punt de vista és la millor sèrie que he vist en anys i la podria classificar, com vaig fer amb Càrnivale, com una de les millors sèries de la història. Es tracta d'una adaptació de la novel·la de temàtica medieval-fantàstica de l'autor estatunidenc George R. R. Martin. La història transcorre al continent de “Ponent”, als “Set Regnes” s'hi senten rumors de que a l'altra banda del Mur han tornat els “Caminants Blancs”, a l'altre costat de l'oceà, els darrers membres de la familia Targaryen, expulsada del Tron dels Set Regnes està ajuntant a les tribus “Dothrakis” per a fer un gran atac sobre els Set Regnes, mentre la Casa Lannister només pensa en arribar al Tron. La trama es centrarà principalment en la Casa Stark, on Neddard Stark i la seva família regenten la regió "d'Hivernàlia".

13 de gen. 2012

Ets un Sociòleg / Estudiant de Sociologia si...



- Fas un anàlisi de les situaciones sense que ningú t'ho demani.
- Cap dels teus amics no-sociòlegs entenen els teus anàlisi.
- Odies que et diguin "Escolta, tu com a sociòleg que n'opines de...? (principalment per la raó anterior)                                                                                                                                                     - Odies que la gent entengui psicologia quan els hi dius sociologia.
- Apliques les teves teories preferides a les pel·licules que mires.
- Tens certa predilecció per l'ús de paraules estranyes.
- Procures usar @ o similars per a que no t'acusin de discriminació de gènere.
- Si qualque cop has pensat "¿Per a què estudio estadística si jo sóc qualitatiu?".
- Uses la paraula estructura cada tres frases.
- Fas reflexions sense importància, usant percentatges.
- Quan contestes enquestes, més que en la resposta, penses en l'anàlisi posterior.
- Odies les estadístiques que maneja el govern.
- No ets capaç de respondre una pregunta en tres línies.
- Ets capaç de parlar hores i hores d'un tema que ni tu mateix tens clar.
- Has trobat a faltar qualque cop l'època en la qual eres més ignorant i "normal".
- Et compres llibres de diverses temàtiques relacionade amb la Sociologia, els poses a la teva biblioteca per a que es vegin variats i els mostres als teus amics no-sociòlegs.
- Ja no fas coses estúpides sense sentir-te culpable i inconseqüent.
- Voldries saber parlar grec i llatí.
- Estimes i odies Karl Marx.
- Somies amb estructures coligants, hermenèutiques, ontològiques, estructures d'emplaçament, xarxes ontogenètiques, processos de civilització i de diferenciació de funcions... i altre quantitat de terminologia estranya i usualment inaplicable.
 Puc afirmar que estic d'acord amb totes les frases excepte amb la que diu allò d'usar @ per a no discriminar cap gènere. I de la darrera oració matisar que només he somiat amb algun d'aquests termes abans d'examens importants.

12 de gen. 2012

Destruint paraules



-La destrucció de les paraules és quelcom de gran bellesa. Per descomptat, les principals víctimes són els verbs i els adjectius, però també hi ha centenars de noms dels quals pugui un prescindir-ne. No es tracta només dels sinònims. També dels antònims. En realitat, quina justificació té l'ús d'una paraula només perquè és el contrari d'una altra? Qualsevol paraula conté en sí mateixa la seva contraria. Per exemple, tenim “bo”. Si tens una paraula com “bo”, quina necessitat hi ha de la seva contrària, “dolent”? Nobo serveix exactament igual, millor encara, perquè és la paraula contrària a “bo”, i l'altra no. Per altra banda, si vols un reforçament de la paraula “bo”, quin sentit tenen aquestes confuses i inútils paraules “excel·lent, esplèndid” i altres per l'estil? Plusbo és suficient per a dir el que és millor que allò simplement bo i dobleplusbo serveix perfectament per a accentuar el grau de bondat. És el superlatiu perfecte. Ja sé que usem aquestes formes, però en la versió final de la neollengua¹ es suprimiran la resta de paraules que encara s'usen com a equivalents. Al final tot allò relatiu a la bondat podrà expressar-se amb sis paraules; en realitat una sola. No te n'adones de la bellesa que hi ha en això, Winston? Naturalment, la idea va ser del Gran Germà -afegí després de reflexionar un poc.
En sentir nomenar al Gran Germà, el rostre de Winston es va animar automàticament. No obstant això, Syme va descobrir immediatament una certa falta d'entusiasme.
-Tu no aprecies la neollengua en el que val -va dir Syme amb tristesa-. Fins i tot quan escrius segueixes pensant en l'antiga llengua. He llegit algunes de les coses que has escrit per al Times. Són prou bones, però no passen de ser traduccions. En el fons del teu cor prefereixes el vell idioma amb tota la seva vaguetat i els seus inútils matisos de significat. No sents la bellesa de la destrucció de les paraules. No saps que la neollengua és l'únic idioma al món que disminueix el seu vocabulari cada dia?
Winston no ho sabia, naturalment. Va somriure -creia fer-ho agradablement- perquè no es fiava de parlar. Syme menjà un altre mos del pa negre, el va mastegar un poc i va seguir:
-No veus que la finalitat de la neollengua és limitar l'abast del pensament, estrènyer el radi d'acció de la ment? Al final, acabarem fent impossible qualsevol crim del pensament. En efecte, com hi pot haver crimental si cada concepte s'expressa clarament amb una única paraula, de la qual el seu significat estigui decidit rigorosament i amb tots els seus significats secundaris eliminats i oblidats per a sempre?

1984George Orwell


¹ La neollengua era l'idioma oficial d'Oceania.

9 de gen. 2012

Una guerra sempre és una guerra


Després d'estar uns mesos “unplugged” del món blocaire m'agradaria iniciar l'any amb una entrada dedicada a una fotografia concretament:

Oficina de reclutament britànica, Agost de 1914

És molt curiós com tota la gent dins aquesta cua té un somriure a la boca. La veritat és que mai m'hi havia fixat bé, però fa poc vaig llegir un article a la revista “Clio”, una revista dedicada a la Història, que per completa casualitat vaig trobar que regalaven a la biblioteca d'Horta per ser revistes amb 1 o 2 anys d'antiguitat, i ja de pas en vaig agafar unes quantes més que em van semblar interessants.
He estudiat les causes i les conseqüències d'aquesta guerra, he llegit qui hi va participar, amb quins interessos, quins eren els seus objectius i quines les idees i esperances de tots els països i regions que hi van participar, però encara no acabo d'entendre el perquè d'aquesta alegria alhora d'allistar-se per a formar part d'una guerra (s'ha de tenir en compte que les guerres totals es van iniciar entre la guerra ruso-japonesa i la guerra franco-prussiana de finals del segle XIX i que a l'Anglaterra encara no es tenia massa consciència per part de la majoria de la gent de les conseqüències devastadores d'aquest tipus de guerra, en la qual no només s'hi veuen implicats els propis militars, sinó que indirectament també s'hi veu implicada la població civil). Potser fos perquè, com he explicat, aquests voluntaris no sabien molt bé on s'estaven ficant. Potser era perquè creien que amb les progressives independències de les seves colònies arreu del món, la resta d'Europa podria pensar que la Gran Bretanya s'estava enfeblint i en una espècie d'eufòria patriòtica volien demostrar que encara eren la primera potència mundial, i pel mateix fet potser volien mostrar al món la seva potència militar. El Govern Britànic també va estar molt confiat, creient que eren tan superiors, que en pocs mesos i sense gaire esforç haurien guanyat la guerra, una guerra que va durar 4 anys i on van morir prop de 16 milions de persones, per això per la ràdio i pels carrers (amb propaganda i gent convençuda)  s'animava a tothom a participar en aquella guerra “quasi guanyada” i demostrar així el seu orgull patriòtic.

Sigui com sigui, no era la primera guerra i per desgràcia tampoc va ser la darrera i per això tot i creure que eren la primera potència mundial i no tenir massa informació de com es produiria aquesta guerra, encara em pareix molt curiosa la felicitat d'aquests homes, els quals no anaven a un únic combat, sinó a una guerra...