NEDS

Recordo aquella imatge... tindria uns 4 anys? La veritat, no n'estic massa segur, però tinc la imatge a la ment. Eren 2 persones, es trobaven parlant al carrer, i era fosc, i en un moment concret un dels dos s'arrancava la cara, literalment. No era una màscara, d'això n'estic segur, perquè entre els efectes especials de finals dels 80 i principis dels 90 s'hi trobava aquella substància d'aparença enganxifosa que li sortia de la cara quan se l'arrancava, i a més, vaig observar un rostre on només s'hi veien músculs i tendons i uns ulls que sobresortien exageradament del rostre. Sempre he volgut saber de quina pel·lícula es tractava, tenint en compte que devia ser l'any 1995 aproximadament. Ja he descartat Hellraiser.


I parlant de cine, m'agradaria comentar una pel·lícula, Neds (No Educats i DelinqüentS). John McGill, un jove, que destaca entre la resta per la seva excepcional intel·ligència als seus 12 anys, ha de passar a l'institut l'any vinent, però la situació que viu a casa seva no és gaire bona, el seu pare, un alcohòlic que tracta malament a la seva mare, fa com si no tingués fills, i obliga al seu germà a viure temporades allunyat de casa seva. El germà deixa l'institut als 16 anys després de que l'expulsin pel seu mal comportament. I un noi del barri amenaça a John de què quan arribi a l'institut li farà la vida impossible. Amb tot això comença una pel·lícula que ens introdueix de ple als Lowlands Escocessos (part més propera a Anglaterra, l'altre part s'anomena els Highlands) dels anys 70, on veurem a Jhon passar l'adolescència en aquest entorn hostil que el portarà a ser exclòs i prejutjat entre altres capes de la societat. A més del dur sistema educatiu escocès que classifica als alumnes des dels excel·lents (A) fins a les darreres classes, on es considera explícitament que els alumnes no tenen cap futur com a estudiants, passant pels sistemes de promoció dels millors alumnes de cada classe a la superior i a l'inrevés amb els pitjors alumnes. Més endavant, als 15 o 16 anys s'observa com John entra a formar part d'un grup de nois que formen part d'una de les nombroses bandes que, com si es tractés dels actuals Latin Kings, es dediquen a apallissar-se fins i tot usant navalles i objectes contundents. Aquesta atmosfera de violència el duu a estar més prop del seu germà, però inevitablement acaba per allunyar-se del "bon camí", a ser expulsat de casa seva, a ser expulsat de l'institut i a olorar pega. Posteriorment, decideix redreçar-se, demanar disculpes a la seva família i tornar a l'institut, tot i que el posen al pitjor grup del seu curs, on es troben aquells nois amb necessitats especials, amb una intel·ligència limitada o que treuen molt males notes (avui ajudats per especialistes). I el final ens deixa un retrat poètic que no vull descriure per si algú s'anima a veure aquesta pel·lícula, de Peter Mullan, que caracteritza al pare de John, que ens mostra d'alguna forma la situació de les zones marginals d'Escòcia dels 70s, des del meu punt de vista molt bona.

Sèrieadictes I

Com fa un poc més d'un any vaig fer un recull de les sèries que més m'havien agradat durant l'any o sèries que tot i tenir uns quants anys eren molt recomanables, aprofitaré aquests dies d'estudi infinits per a fer un recull semblant.

- Downton Abbey: Voldria començar amb aquesta sèrie que tant m'ha agradat, d'origen britànic i produïda per Carnival Films, és la història d'una família de classe alta provinent de l'aristocràcia anglesa. La història, quasi extreta d'una novel·la dels primers anys del segle XX, comença al 1912 i la seva ubicació és el Comtat de Downton Abbey, on la família hi té totes les seves terres. La família està composada pel comte, la seva esposa d'origen nord-americà i les seves tres filles, a part de comptar amb el majordom, l'ama de claus, els servents d'ambdós, la cuinera i la seva ajudant i el xòfer de la família. La trama transcorre entre fets com la mort del que anava a ser l'hereu del comtat a l'enfonsament del Titànic, la Primera Guerra Mundial i diverses trames amoroses.

- Camelot: Una versió de la famosa història del Rei Artús i els seus Cavallers de la Taula Rodona produïda per Starz. Ens presenta una visió de l'Anglaterra d'entre els segles XI i XII, amb les continues guerres entre els diversos nobles per controlar la corona. Entre ells sorgeix la figura d'un jove anomenat Artús que viu amb una humil família de camperols i el seu germanastre, tot això canvia quan es presenta el mac Merlí a casa seva i li diu que és el legítim hereu al tron. D'aquesta manera comença la seva aventura on haurà de fer-se valer com a futur rei i lluitar contra la seva germana, Morgana, que pretén el mateix. Per desgràcia puc afirmar que no hi haurà segona temporada per part de la productora. Però encara i així, és una de les millors sèries que he vist aquest any i la recomano si us agraden tant com a mi les sèries de temàtica històrica o fantasia ambientada en èpoques passades.

- The Walking Dead: Segurament ja haureu sentit a parlar-ne molt d'aquesta sèrie, i sincerament mereix la pena veure com un grup de persones sobreviuen dia a dia a uns Estats Units post-apocalíptics plens de zombis, anomenats “caminants”, que cerquen noves víctimes sense descans.

- Dilbert: Aquest any he recuperat aquesta sèrie d'entre els meus records, ja que (mirau si fa temps) recordava haver-la vist l'any 2003 pels matins, quan m'aixecava per anar a l'institut, abans de que comencessin, com cada any, amb el famós programa educatiu That's English, que sincerament no m'agrada mica. Dilbert es basa en el personatge de la tira còmica satírica creada pel caricaturista Scott Adams i publicada a periòdics sobre economia. El personatge principal és Dilbert, un enginyer que treballa a una gran empresa junt amb el seu amic Wally i els companys de feina, a més de comptar amb la presència del seu gos, Dogbert, que l'ajuda o l'emprenya. La sèrie es basa en un a visió satírica dels tòpics i realitats del món laboral occidental actual.

- King of the Hill: Traduïda al castellà com “El Rey de la Colina” és una de les altres sèries que he rescatat del passat. La sèrie és el viu retrat d'una família texana mitjana, és a dir, moderadament puritana, conservadora, paternalista i en conjunt, amb fortes conviccions sobre el que està bé i el que no. Hank, és la figura principal de la família, és un venedor de gas propà i aficionat a les segadores de gespa, durant el seu temps lliure s'ajunta amb els seus amics de tota la vida a beure cervesa, conversar i contemplar el barri. La seva família la componen la seva dona Peggy, el seu fill Bobby de 12 anys i la seva neboda Louanne. La trama tracta sobre com Hank ha d'enfrontar-se amb tot allò que no entén de la seva família i de la vida en general, adaptar-s'hi i acceptar-ho.

- Breaking Bad: Al mateix temps que The Walking Dead és una de les sèries revelacions. Tracta sobre Bryan Cranston, un professor de Química a un institut, que no cobra massa i es veu obligat a treballar, a més, a un netejador de cotxes. El seu fill d'uns 15 anys pateix una malaltia als ossos, i la seva dona que treballava com a comptable a una gran empresa abans de nàixer el seu fill, es troba embarassada. La vida de Bryan canvia sobtadament quan descobreix que pateix un càncer, això ho manté en secret a la família, i decideix que abans de morir vol proporcionar un futur a la seva família per a que els seus fills puguin estudiar a la universitat i la seva dona no hagi de pluriemplearse. Així que contacta amb un dels seus ex-alumnes i decideix dedicar-se a fabricar meta-amfetamina a un laboratori il·legal que munten dins una autocaravana.

- Els simuladors: “Los simuladores” en castellà, és una sèrie d'origen argentí que va ser exportada a Espanya per Cuatro l'any 2006. Tracta sobre un grup d'homes que es dediquen a realitzar “operatius de simulacre” on fingeixen ser altres persones per aconseguir satisfer les propostes dels seus clients, que solen ser persones amb problemes, que no saben a qui acudir i que contacten amb els simuladors mitjançant amics o coneguts seus que els hi recomanen. Les seves regles són estrictes; ells decideixen si el cas proposat els hi interessa o no; s'encarreguen de tot i només necessiten que la persona afectada participi en l'operatiu; el pagament es farà posteriorment a la operació; i finalment recullen les seves dades perquè els seus clients podrien ser útils per a participar en un operatiu de simulacre posterior.

- Game of Thrones (Joc de Trons): He deixat per al final aquesta sèrie produïda per la prestigiosa HBO, que des del meu punt de vista és la millor sèrie que he vist en anys i la podria classificar, com vaig fer amb Càrnivale, com una de les millors sèries de la història. Es tracta d'una adaptació de la novel·la de temàtica medieval-fantàstica de l'autor estatunidenc George R. R. Martin. La història transcorre al continent de “Ponent”, als “Set Regnes” s'hi senten rumors de que a l'altra banda del Mur han tornat els “Caminants Blancs”, a l'altre costat de l'oceà, els darrers membres de la familia Targaryen, expulsada del Tron dels Set Regnes està ajuntant a les tribus “Dothrakis” per a fer un gran atac sobre els Set Regnes, mentre la Casa Lannister només pensa en arribar al Tron. La trama es centrarà principalment en la Casa Stark, on Neddard Stark i la seva família regenten la regió "d'Hivernàlia".

Ets un Sociòleg / Estudiant de Sociologia si...

- Fas un anàlisi de les situaciones sense que ningú t'ho demani.
- Cap dels teus amics no-sociòlegs entenen els teus anàlisi.
- Odies que et diguin "Escolta, tu com a sociòleg que n'opines de...? (principalment per la raó anterior)                                                                                                                                                     - Odies que la gent entengui psicologia quan els hi dius sociologia.
- Apliques les teves teories preferides a les pel·licules que mires.
- Tens certa predilecció per l'ús de paraules estranyes.
- Procures usar @ o similars per a que no t'acusin de discriminació de gènere.
- Si qualque cop has pensat "¿Per a què estudio estadística si jo sóc qualitatiu?".
- Uses la paraula estructura cada tres frases.
- Fas reflexions sense importància, usant percentatges.
- Quan contestes enquestes, més que en la resposta, penses en l'anàlisi posterior.
- Odies les estadístiques que maneja el govern.
- No ets capaç de respondre una pregunta en tres línies.
- Ets capaç de parlar hores i hores d'un tema que ni tu mateix tens clar.
- Has trobat a faltar qualque cop l'època en la qual eres més ignorant i "normal".
- Et compres llibres de diverses temàtiques relacionade amb la Sociologia, els poses a la teva biblioteca per a que es vegin variats i els mostres als teus amics no-sociòlegs.
- Ja no fas coses estúpides sense sentir-te culpable i inconseqüent.
- Voldries saber parlar grec i llatí.
- Estimes i odies Karl Marx.
- Somies amb estructures coligants, hermenèutiques, ontològiques, estructures d'emplaçament, xarxes ontogenètiques, processos de civilització i de diferenciació de funcions... i altre quantitat de terminologia estranya i usualment inaplicable.

 Puc afirmar que estic d'acord amb totes les frases excepte amb la que diu allò d'usar @ per a no discriminar cap gènere. I de la darrera oració matisar que només he somiat amb algun d'aquests termes abans d'examens importants.

Destruint paraules

-La destrucció de les paraules és quelcom de gran bellesa. Per descomptat, les principals víctimes són els verbs i els adjectius, però també hi ha centenars de noms dels quals pugui un prescindir-ne. No es tracta només dels sinònims. També dels antònims. En realitat, quina justificació té l'ús d'una paraula només perquè és el contrari d'una altra? Qualsevol paraula conté en sí mateixa la seva contraria. Per exemple, tenim “bo”. Si tens una paraula com “bo”, quina necessitat hi ha de la seva contrària, “dolent”? Nobo serveix exactament igual, millor encara, perquè és la paraula contrària a “bo”, i l'altra no. Per altra banda, si vols un reforçament de la paraula “bo”, quin sentit tenen aquestes confuses i inútils paraules “excel·lent, esplèndid” i altres per l'estil? Plusbo és suficient per a dir el que és millor que allò simplement bo i dobleplusbo serveix perfectament per a accentuar el grau de bondat. És el superlatiu perfecte. Ja sé que usem aquestes formes, però en la versió final de la neollengua¹ es suprimiran la resta de paraules que encara s'usen com a equivalents. Al final tot allò relatiu a la bondat podrà expressar-se amb sis paraules; en realitat una sola. No te n'adones de la bellesa que hi ha en això, Winston? Naturalment, la idea va ser del Gran Germà -afegí després de reflexionar un poc.

En sentir nomenar al Gran Germà, el rostre de Winston es va animar automàticament. No obstant això, Syme va descobrir immediatament una certa falta d'entusiasme.

-Tu no aprecies la neollengua en el que val -va dir Syme amb tristesa-. Fins i tot quan escrius segueixes pensant en l'antiga llengua. He llegit algunes de les coses que has escrit per al Times. Són prou bones, però no passen de ser traduccions. En el fons del teu cor prefereixes el vell idioma amb tota la seva vaguetat i els seus inútils matisos de significat. No sents la bellesa de la destrucció de les paraules. No saps que la neollengua és l'únic idioma al món que disminueix el seu vocabulari cada dia?

Winston no ho sabia, naturalment. Va somriure -creia fer-ho agradablement- perquè no es fiava de parlar. Syme menjà un altre mos del pa negre, el va mastegar un poc i va seguir:

-No veus que la finalitat de la neollengua és limitar l'abast del pensament, estrènyer el radi d'acció de la ment? Al final, acabarem fent impossible qualsevol crim del pensament. En efecte, com hi pot haver crimental si cada concepte s'expressa clarament amb una única paraula, de la qual el seu significat estigui decidit rigorosament i amb tots els seus significats secundaris eliminats i oblidats per a sempre?

1984 – George Orwell

¹ La neollengua era l'idioma oficial d'Oceania.

Una guerra sempre és una guerra

Després d'estar uns mesos “unplugged” del món blocaire m'agradaria iniciar l'any amb una entrada dedicada a una fotografia concretament:

Oficina de reclutament britànica, Agost de 1914

És molt curiós com tota la gent dins aquesta cua té un somriure a la boca. La veritat és que mai m'hi havia fixat bé, però fa poc vaig llegir un article a la revista “Clio”, una revista dedicada a la Història, que per completa casualitat vaig trobar que regalaven a la biblioteca d'Horta per ser revistes amb 1 o 2 anys d'antiguitat, i ja de pas en vaig agafar unes quantes més que em van semblar interessants.

He estudiat les causes i les conseqüències d'aquesta guerra, he llegit qui hi va participar, amb quins interessos, quins eren els seus objectius i quines les idees i esperances de tots els països i regions que hi van participar, però encara no acabo d'entendre el perquè d'aquesta alegria alhora d'allistar-se per a formar part d'una guerra (s'ha de tenir en compte que les guerres totals es van iniciar entre la guerra ruso-japonesa i la guerra franco-prussiana de finals del segle XIX i que a l'Anglaterra encara no es tenia massa consciència per part de la majoria de la gent de les conseqüències devastadores d'aquest tipus de guerra, en la qual no només s'hi veuen implicats els propis militars, sinó que indirectament també s'hi veu implicada la població civil). Potser fos perquè, com he explicat, aquests voluntaris no sabien molt bé on s'estaven ficant. Potser era perquè creien que amb les progressives independències de les seves colònies arreu del món, la resta d'Europa podria pensar que la Gran Bretanya s'estava enfeblint i en una espècie d'eufòria patriòtica volien demostrar que encara eren la primera potència mundial, i pel mateix fet potser volien mostrar al món la seva potència militar. El Govern Britànic també va estar molt confiat, creient que eren tan superiors, que en pocs mesos i sense gaire esforç haurien guanyat la guerra, una guerra que va durar 4 anys i on van morir prop de 16 milions de persones, per això per la ràdio i pels carrers (amb propaganda i gent convençuda)  s'animava a tothom a participar en aquella guerra “quasi guanyada” i demostrar així el seu orgull patriòtic.

Sigui com sigui, no era la primera guerra i per desgràcia tampoc va ser la darrera i per això tot i creure que eren la primera potència mundial i no tenir massa informació de com es produiria aquesta guerra, encara em pareix molt curiosa la felicitat d'aquests homes, els quals no anaven a un únic combat, sinó a una guerra...