Ja feia temps que no deixava per aquí els meus pensaments, i es que
poques coses han canviat en la meva vida de forma que a dia d'avui
pugui fer una reflexió que aporti alguna cosa nova.
I es que darrerament veig (i em fan veure) coses a les quals, com sol
passar, no els hi feia massa cas. Després de la primera setmana
d'aquest nou semestre puc afirmar que em
sent un poc com un alumne de “primer i mig”, veig que quan em
toca anar cada tarda a classe a recuperar les assignatures de primer
m'introdueixen en assignatures que he començat a aprofundir a segon.
I per altra banda anar sol a les classes (en comptes de amb tota la
colla d'amistats de segon) també em dóna una nova perspectiva, ja
que, bàsicament, pel fet que no conec ningú, em puc concentrar més
a les classes i això em demostra que allò de “jo no vinc a les
classes a fer amistat, vinc a estudiar” no va amb mi, ja que sí,
vull aprovar (com la majoria dels que comencen alguna carrera), però
per altra banda vull recordar aquests anys per com m'ho passava de
bé, i no només per ser anys d'estudi a una ciutat com és
Barcelona, això ho he tingut clar des del moment que vaig
matricular-me.
I es que els
amics no són fàcils de mantindre, i qui afirmi el contrari no sap
el que és tenir amics. El contacte, les bromes, les converses
serioses, els consells, la solució conjunta de problemes... Tot
requereix que en tot moment segueixis essent tu mateix, i si canvies,
que sigui cap a millor sempre.
I pareix que mai
et deixen de sorprendre, així com ells mai coneixeran la totalitat
de la teva persona.
Però bé, sense
entendre massa bé perquè he posat tot això, penso que a vegades
ells veuen més en tu del que pots arribar a veure tu mateix. I
desgraciadament, no sempre aprecio tot el que fan per mí, potser
hauria de començar per aquí...
