I això, desmotiva

Avui més que mai necessitava escriure, reescriure el meu present i posar en ordre les meves idees. Per aquesta raó torno a reviure aquest vell bloc, i possiblement no sigui la única entrada que porti a terme, aquests dies m’agradaria escriure sobre diversos aspectes de la meva vida.

Darrerament m’aixeco pel matí, em dutxo i em quedo mirant-me al mirall, ja no m’hi reconec. Ja no sóc el que solia ser, i no perquè hagin passat els anys, no em sento vell i tampoc em preocupa ara mateix, encara no he complert ni 25 anys, senzillament ja no em reconec com a persona, em recorre una aura negra. No estic deprimit, no tinc raons per a estar-ho, senzillament és que fa temps que no tinc ganes de riure, ni de somriure. Fa algun temps la carrera em va tornar l’esquena completament, em sento desconnectat amb allò que estudio, fora de lloc. I he hagut de cercar estudis alternatius per a oblidar-me d’aquest fracàs vital. Ja no estudio un grau per a mi o el meu futur, si no per als altres, i això, desmotiva.

Però no només em sento fora de lloc en la carrera, si no com a estudiant. S’ha passat la època de l’estudi únicament, ja no toca, amb quasi 25 anys la meva recerca de la primera feina fora de la temporada estival continua i no està essent un camí senzill. Les pàgines de recerca de feina ofereixen feines il·lusòries on un se n’adona que no dóna el perfil en la majoria d’ofertes per falta d’experiència, i això, desmotiva.

Quan em replantejava la meva vida, abans, solia sortir a córrer, a passejar, a moure les meves idees, però ara només em faltava una estranya dolència que no em deixi allunyar-me de casa amb l’amenaça de turmentar-me la major part del camí recorregut i la major part de la nit. I el fisioterapeuta vol que tingui paciència i que guardi repòs, però la vida m’exigeix acció i activitat continuada que no puc dur a terme i només em queda seure i dur a terme una rutina, i això desmotiva.

Però arribem a allò que realment dóna color a l’aura de qualsevol persona, les relacions socials. Els amics continuen preparats per a qualsevol batalla, tot i que ja no tinc ganes d’entrar en cap guerra. Les meves paraules ja no són càlides i properes cercant el somriure còmplice o les ganes de passar-ho bé, sonen llunyanes i pesades, acompanyades de mirada seria i gestos freds que cerquen la soledat. I quan un es relaciona per inèrcia, la gent comença a tractar-lo com a un viatger, d’aquells que venen i van, però mai romanen enlloc. Es perd la confiança i es forcen les situacions i les converses, i això, desmotiva.