Ha arribat un moment en el que em toca replantejar
la meva vida. Per molt que tingui la sensació d’haver errat en les meves
decisions, de no haver gaudit certes situacions, de no haver patit suficient en
d'altres. I a pesar dels errors i de les ganes de canviar, de seguir essent la
mateixa persona, aquell a qui tant odio.
L’estiu avança, i els dies s’escorren entre
plats bruts i restes de paella en aquell racó de la cuina on s'hi troba el rentaplats, com si es tractés d’una fosca ironia, imagino que
aquells plats són situacions passades, i les restes que han quedat, allò que vaig aprofitar en aquell moment. Per la tarda surto a córrer,
penso que res pot ajudar més al meu cos i a la meva ment que un poc d’aire fresc, una mica de
Sol, la música que sempre m’acompanya i que aquest hivern em volgueren
prendre i desfer-se'n de la realitat un temps. I les nits de festa no solen variar molt, al final sempre acabo
arreglant-me per a passar unes hores amb una colla d’amics bevent sense cap set
i parlant de “com seria la vida si...”.
Poques coses sobten aquesta rutina d’acer, tot
i estar a la meva estimada illa. L’estiu per mi fa temps que va perdre la seva
màgia, o potser sigui jo el que, després de tant de temps, ja no se’n recorda d’aquella
sensació de sortir només per a gaudir de l’ambient i dels amics i riure entre
bromes i acudits i passar-s’ho bé en general, i oblidar-me en que fos un moment
de tot allò que no m’agradava.
