Deixo el títol obert, en aquest cas, per a deixar pas a una reflexió sobre què reprendre, com reprendre-ho i sobretot, si val la pena fer-ho.
Fa 2 anys i mig vaig tornar a l'illa i vaig haver de reprendre coses de les que feia anys que no hi pensava. Deixant de banda tots els perquès de la meva tornada, que es podrien resumir en una barda avall amb un final anunciat, em trobava a l'illa un altra cop, aquesta vegada no com si fos qualsevol estiu, no com si fos nadal, setmana sant o un pont qualsevol. No, havia tornat per a quedar-me. I això, en que no ho sembli és una gran diferència, ja que el context era molt diferent.
Per una banda, l'entorn havia canviat, l'illa ja no era com aquell Septembre del 2010 en el que vaig decidir embarcar-me en una nova aventura cap a una ciutat desconeguda per a mi. L'entorn ara era el de finals d'Octubre d'un any 2016. En 6 anys poden passar moltes coses i l'illa havia avançat, així com en aquella escena de Los Soprano, em sentia com aquell personatge, del qual no recordo el nom, que havia viscut la major part de la seva vida a Nàpols, però ja feia uns anys que es trobava als Estats Units i per una part es sentia napolità, però quan anava a Nàpols, la vida havia seguit sense ell i tot i que als Estats Units era un foraster, cada cop s'hi trobava més adaptat i còmode. De la mateixa manera, 6 anys a Barcelona m'havien ajudat a trobar-m'hi còmode, entre els seus carrers amples o estrets, entre els seus locals, la seva gent (de la qual hi vaig fer grans amics) i de l'essència que s'escapa d'una ciutat viva i en moviment que mai atura. De repent em trobava un altre cop en aquesta illa rodejat de calma, de carrers curts, buits i cares conegudes (que es poden fer molt pesades quan un vol sentir-se un desconegut per un temps). El pitjor de tot era que, tot i sentir-me de l'illa, haver-me criat, i haver-hi viscut; la gent em prenia per un desconegut, he conegut a molta gent de l'illa en aquests anys.
Per altra banda, en el fons, també havia canviat. Ja no era el mateix Joan del 2010, la nova versió de mi es trobava més a gust a la ciutat que a l'illa i l'adaptació no va ser fàcil, és més, jo diria que encara m'hi estic adaptant. Hi ha una gran diferència quan un diu que torna a casa seva que quan un diu que torna a casa dels pares, hi ha una gran separació entre ser un igual a un pis compartit i tenir el control complet de la casa a ser un personatge secundari en una casa que no es regeix per els teus patrons, ni les teves regles, aquelles que varen ser prèviament debatides pels membres del pis en un mutu acord que agermanés a aquests. I aquesta experiència viscuda era un abisme entre el Joan del 2010 i el Joan del 2016. Els amics són un altre tema, tot i que l'etapa universitària res té a veure amb les etapes posteriors, encara i així semblava que els amics de Barcelona portaven una vida més semblant a la meva, puntualment relaxada i més enfocada a una construcció del futur passa a passa (com si el futur s'hagués de construir demà i avui només haguéssis de prendre una decisió), entre amics i coneguts. En canvi a l'illa em vaig trobar a uns amics preocupats amb un present d'acció continua que no deixa temps per a l'esbarjo (en que el futur es crea en el present mitjançant decisions i accions que es realitzen a l'hora i donen poc marge de maniobra per al possible error o rectificació) i que poc s'assemblava al meu ritme de vida, tot i les petites relacions que hi poguéssim tenir, les nostres vides eren completament diferents i vaig haver de fer prospeccions importants per anar trobant aquella gent amb la que hi pogués tenir més relació.
Tot i els inconvenients, he tractat durant aquest temps, idò, de trobar o de forçar en alguns casos relació entre el Joan del 2010 que gaudia de l'illa amb el Joan del 2016 més establert amb una pau entre la locura de Barcelona. I d'adaptar-me a aquesta etapa de la meva vida així com vaig poguent, sempre provant d'ampliar els meus coneixements per a gaudir un poc més del moment en el que visc, ja que si no, la construcció del futur sense prendre cap decisió només em deixa un present buit d'accions per a portar a terme.
I de la mateixa maner que vaig haver de reprendre la meva antiga vida a l'illa, reprenc avui aquest racó d'un capell pel qual s'escapen idees, pensaments i reflexions.
