Traducció

12 de febr. 2019

Reprendre quelcom

Deixo el títol obert, en aquest cas, per a deixar pas a una reflexió sobre què reprendre, com reprendre-ho i sobretot, si val la pena fer-ho.

Fa 2 anys i mig vaig tornar a l'illa i vaig haver de reprendre coses de les que feia anys que no hi pensava. Deixant de banda tots els perquès de la meva tornada, que es podrien resumir en una barda avall amb un final anunciat, em trobava a l'illa un altra cop, aquesta vegada no com si fos qualsevol estiu, no com si fos nadal, setmana sant o un pont qualsevol. No, havia tornat per a quedar-me. I això, en que no ho sembli és una gran diferència, ja que el context era molt diferent.

Per una banda, l'entorn havia canviat, l'illa ja no era com aquell Septembre del 2010 en el que vaig decidir embarcar-me en una nova aventura cap a una ciutat desconeguda per a mi. L'entorn ara era el de finals d'Octubre d'un any 2016. En 6 anys poden passar moltes coses i l'illa havia avançat, així com en aquella escena de Los Soprano, em sentia com aquell personatge, del qual no recordo el nom, que havia viscut la major part de la seva vida a Nàpols, però ja feia uns anys que es trobava als Estats Units i per una part es sentia napolità, però quan anava a Nàpols, la vida havia seguit sense ell i tot i que als Estats Units era un foraster, cada cop s'hi trobava més adaptat i còmode. De la mateixa manera, 6 anys a Barcelona m'havien ajudat a trobar-m'hi còmode, entre els seus carrers amples o estrets, entre els seus locals, la seva gent (de la qual hi vaig fer grans amics) i de l'essència que s'escapa d'una ciutat viva i en moviment que mai atura. De repent em trobava un altre cop en aquesta illa rodejat de calma, de carrers curts, buits i cares conegudes (que es poden fer molt pesades quan un vol sentir-se un desconegut per un temps). El pitjor de tot era que, tot i sentir-me de l'illa, haver-me criat, i haver-hi viscut; la gent em prenia per un desconegut, he conegut a molta gent de l'illa en aquests anys.

Per altra banda, en el fons, també havia canviat. Ja no era el mateix Joan del 2010, la nova versió de mi es trobava més a gust a la ciutat que a l'illa i l'adaptació no va ser fàcil, és més, jo diria que encara m'hi estic adaptant. Hi ha una gran diferència quan un diu que torna a casa seva que quan un diu que torna a casa dels pares, hi ha una gran separació entre ser un igual a un pis compartit i tenir el control complet de la casa a ser un personatge secundari en una casa que no es regeix per els teus patrons, ni les teves regles, aquelles que varen ser prèviament debatides pels membres del pis en un mutu acord que agermanés a aquests. I aquesta experiència viscuda era un abisme entre el Joan del 2010 i el Joan del 2016. Els amics són un altre tema, tot i que l'etapa universitària res té a veure amb les etapes posteriors, encara i així semblava que els amics de Barcelona portaven una vida més semblant a la meva, puntualment relaxada i més enfocada a una construcció del futur passa a passa (com si el futur s'hagués de construir demà i avui només haguéssis de prendre una decisió), entre amics i coneguts. En canvi a l'illa em vaig trobar a uns amics preocupats amb un present d'acció continua que no deixa temps per a l'esbarjo (en que el futur es crea en el present mitjançant decisions i accions que es realitzen a l'hora i donen poc marge de maniobra per al possible error o rectificació)  i que poc s'assemblava al meu ritme de vida, tot i les petites relacions que hi poguéssim tenir, les nostres vides eren completament diferents i vaig haver de fer prospeccions importants per anar trobant aquella gent amb la que hi pogués tenir més relació.

Tot i els inconvenients, he tractat durant aquest temps, idò, de trobar o de forçar en alguns casos relació entre el Joan del 2010 que gaudia de l'illa amb el Joan del 2016 més establert amb una pau entre la locura de Barcelona. I d'adaptar-me a aquesta etapa de la meva vida així com vaig poguent, sempre provant d'ampliar els meus coneixements per a gaudir un poc més del moment en el que visc, ja que si no, la construcció del futur sense prendre cap decisió només em deixa un present buit d'accions per a portar a terme.

I de la mateixa maner que vaig haver de reprendre la meva antiga vida a l'illa, reprenc avui aquest racó d'un capell pel qual s'escapen idees, pensaments i reflexions.

26 de gen. 2016

I això, desmotiva

Avui més que mai necessitava escriure, reescriure el meu present i posar en ordre les meves idees. Per aquesta raó torno a reviure aquest vell bloc, i possiblement no sigui la única entrada que porti a terme, aquests dies m’agradaria escriure sobre diversos aspectes de la meva vida.

Darrerament m’aixeco pel matí, em dutxo i em quedo mirant-me al mirall, ja no m’hi reconec. Ja no sóc el que solia ser, i no perquè hagin passat els anys, no em sento vell i tampoc em preocupa ara mateix, encara no he complert ni 25 anys, senzillament ja no em reconec com a persona, em recorre una aura negra. No estic deprimit, no tinc raons per a estar-ho, senzillament és que fa temps que no tinc ganes de riure, ni de somriure. Fa algun temps la carrera em va tornar l’esquena completament, em sento desconnectat amb allò que estudio, fora de lloc. I he hagut de cercar estudis alternatius per a oblidar-me d’aquest fracàs vital. Ja no estudio un grau per a mi o el meu futur, si no per als altres, i això, desmotiva.

Però no només em sento fora de lloc en la carrera, si no com a estudiant. S’ha passat la època de l’estudi únicament, ja no toca, amb quasi 25 anys la meva recerca de la primera feina fora de la temporada estival continua i no està essent un camí senzill. Les pàgines de recerca de feina ofereixen feines il·lusòries on un se n’adona que no dóna el perfil en la majoria d’ofertes per falta d’experiència, i això, desmotiva.

Quan em replantejava la meva vida, abans, solia sortir a córrer, a passejar, a moure les meves idees, però ara només em faltava una estranya dolència que no em deixi allunyar-me de casa amb l’amenaça de turmentar-me la major part del camí recorregut i la major part de la nit. I el fisioterapeuta vol que tingui paciència i que guardi repòs, però la vida m’exigeix acció i activitat continuada que no puc dur a terme i només em queda seure i dur a terme una rutina, i això desmotiva.


Però arribem a allò que realment dóna color a l’aura de qualsevol persona, les relacions socials. Els amics continuen preparats per a qualsevol batalla, tot i que ja no tinc ganes d’entrar en cap guerra. Les meves paraules ja no són càlides i properes cercant el somriure còmplice o les ganes de passar-ho bé, sonen llunyanes i pesades, acompanyades de mirada seria i gestos freds que cerquen la soledat. I quan un es relaciona per inèrcia, la gent comença a tractar-lo com a un viatger, d’aquells que venen i van, però mai romanen enlloc. Es perd la confiança i es forcen les situacions i les converses, i això, desmotiva.

29 d’ag. 2013

Nova incorporació

He decidit separar records i pensaments que tenen a veure amb la meva vida més íntima per a depurar un poc aquest bloc i he decidit crear http://barretdecopa.blogspot.com.es/ . Aquest estiu he estat bastant inactiu, però a partir de mitjans de Septembre tornaré a actualitzar aquest bloc cada cert temps.

Vos convido a passar per l'altre bloc, que serà senzill, sense massa ornamentació i on em centraré en el contingut.

18 de maig 2013

Neteja l'habitació


Està bruta… buf! quina peresa ara posar-se a fer-la neta, però ja toca... Collons si toca, quant de temps fa que no... Massa, massa temps si es que tinc un problema, no sé que és exactament. Potser sigui aquesta cadira tan còmode que quan m’hi assec pareix que el meu cul quedi aferrat amb “super glue”. Potser sigui la llum que emet l’ordinador que m’enlluerna i em transmet aquesta sensació de benestar... El rei en el seu tron... I de volta en quant un poc de “footing” o “jogging” o anar-se’n a córrer (que és com es diu en català i tothom em pot entendre), i torn nou i relaxat, sense preocupacions.

Va, posaré música però per l’iPod, que si no estic fent el que vull evitar, estar davant l’ordinador. Quantes hores m’haurà pres aquesta bèstia? Ja des de petitet que em meravellava davant un ordinador, com podia existir un aparell tan magnífic? I vaig demanar-lo any rere any, sempre he seguit la mateixa lògica: Si tu tens això, per quina raó no ho puc tenir jo? I demanava... No volia una pilota de futbol, sempre hi havia algú que en portava alguna i ja em bastava amb fer un partidet quan estava entre els amics. Volia un ordinador. Com que val molts de sous? Si en Sergi en té un...

No me n’adonava de l’esforç que feien els de casa per a que tingués tot el que volia... De la mateixa manera, la meva lògica actuava igual a l’inrevés: si tu no tens això, perquè ho he de tenir jo? Als 11 anys! Això em repetia una i una altra vegada... Per què he de començar a fer feina als 11 anys? Clar, aquelles 2 horetes que feia no eren res, però sabia com acabarien aquestes 2 hores... No anava errat, en pocs anys ja s’havien convertit en 8. Vuit hores ficat dins una botiga avorrit a més no poder, si es que jo no he estat mai de tractar amb la gent... I aquesta ditxosa illa que només sap viure de la hoteleria i el turisme! Però què estic dient? 

Bah! Si és ver, realment m’encanta l’illa, però aquesta idiosincràsia que té avui dia part de la gent de la illa em rebenta. No hi vull participar, no en vull saber res! Deixeu-me tranquil si és per parlar-me d’asenades relacionades amb això. A mi deixeu-me fer un tast del Sol, de la tranquil·litat, de la bellesa de l’illa, de les velles costums i sabers, de la parla i del bon ambient. Els vostres estimats turistes, que són els que fan que tot això es perdi, vos els podeu ben confitar. Egoista, jo? Tothom té els seus defectes...

Però merda! Mira quina hora és i encara estic aquí empanat entre cavil·lacions i sense fer res. Ara si, música i un poc de feina que sempre va bé per mantenir la ment sana.

1 de des. 2012

Pensaments II

Sempre he arribat a casa pensant sobre política, temes que tenen a veure amb la societat, història, psicologia, fins i tot plantejant-me que he fet malament, tot per a corregir-ho i així millorar, el darrer tema clar, dels altres m’agrada formar-me una opinió i debatre-la amb un amic/ga o un conegut/da. Massa seriós tot junt.

Un altre divendres per la nit, quedo a casa... Avui no em ve de gust sortir, perquè en part no sé amb qui sortir i tampoc en tinc massa ganes, potser sigui perquè darrerament tinc el cap sobrecarregat. Són els exàmens? Qui em conegui ja sap la resposta. Però a la resta vos donaré una pista, per bé o per mal, si una cosa no em motiva, tendeixo a no fer-li massa cas, i els estudis ara mateix, pareix que no són la meva prioritat.

I entre tot el que em passa ara, he de mirar cap enrere. Fins quan? Potser abans d’acabar cedint la partida a favor dels que no els hi agradava el meu joc. I ara començo a veure com si poc a poc hagués inclòs a la meva vida els logos de grans corporacions a canvi de... diners? No, de felicitat, d’una felicitat que mai no ha arribat del tot.

Cada cop el preu era més alt i clar, m’havia de cenyir a les noves exigències d'aquestes corporacions. Però després de tot, encara em feia la pregunta, sóc feliç? No ho sé, què és la felicitat? No es tracta d’encasellar-la, la felicitat és sentir-se bé facis el que facis, tot i que els sentiments i les emocions siguin adversos en certs moments, tornis a estar bé, com si es tractés d’un riu on, al final, sempre hi van a parar tots els rierols. Una vegada definida, des del meu punt de vista, la felicitat es tractava de tornar-se a fer la pregunta: sóc feliç? Mmmh... No em sortia cap resposta. Així que vaig decidir, com m’han ensenyat, que potser sigui la qüestió, la que està mal formulada. I fa poc vaig veure un vídeo al YouTube on un noi es plantejava una cosa ben senzilla: Si fos ric seguiria fent el que estic fent? Però ara en temps de crisi, deia, millor plantejar-se: Si no existissin els diners, podria seguir fent allò que faig (en el sentit de fer-ho per gust sense esperar res a canvi)?

És a dir, que si et trobes a gust amb allò que fas dia a dia, amb la gent de la que t’envoltes, amb els teus pensaments i amb les teves emocions, potser sigui perquè fas allò que vols, potser no sigui la cosa que més t’agradi del món (això suposaria una recerca de coses a fer arreu del món, quasi inacabable, que requeriria molts de recursos i temps), però mínimament et trobis a gust fent el que fas, estant amb qui estàs, pensant sense que els teus pensaments siguin armes que es girin en la teva contra i sentint, que senzillament no estàs malament, tot i que no estiguis beníssim. I potser això sigui la resposta que cercava, un NO en moltes coses, i per tant, com deia al principi, em toca mirar cap enrere, retrobar parts de mi que vaig perdre pel camí i per altra banda tenir clares les preferències.