Traducció

26 de gen. 2016

I això, desmotiva

Avui més que mai necessitava escriure, reescriure el meu present i posar en ordre les meves idees. Per aquesta raó torno a reviure aquest vell bloc, i possiblement no sigui la única entrada que porti a terme, aquests dies m’agradaria escriure sobre diversos aspectes de la meva vida.

Darrerament m’aixeco pel matí, em dutxo i em quedo mirant-me al mirall, ja no m’hi reconec. Ja no sóc el que solia ser, i no perquè hagin passat els anys, no em sento vell i tampoc em preocupa ara mateix, encara no he complert ni 25 anys, senzillament ja no em reconec com a persona, em recorre una aura negra. No estic deprimit, no tinc raons per a estar-ho, senzillament és que fa temps que no tinc ganes de riure, ni de somriure. Fa algun temps la carrera em va tornar l’esquena completament, em sento desconnectat amb allò que estudio, fora de lloc. I he hagut de cercar estudis alternatius per a oblidar-me d’aquest fracàs vital. Ja no estudio un grau per a mi o el meu futur, si no per als altres, i això, desmotiva.

Però no només em sento fora de lloc en la carrera, si no com a estudiant. S’ha passat la època de l’estudi únicament, ja no toca, amb quasi 25 anys la meva recerca de la primera feina fora de la temporada estival continua i no està essent un camí senzill. Les pàgines de recerca de feina ofereixen feines il·lusòries on un se n’adona que no dóna el perfil en la majoria d’ofertes per falta d’experiència, i això, desmotiva.

Quan em replantejava la meva vida, abans, solia sortir a córrer, a passejar, a moure les meves idees, però ara només em faltava una estranya dolència que no em deixi allunyar-me de casa amb l’amenaça de turmentar-me la major part del camí recorregut i la major part de la nit. I el fisioterapeuta vol que tingui paciència i que guardi repòs, però la vida m’exigeix acció i activitat continuada que no puc dur a terme i només em queda seure i dur a terme una rutina, i això desmotiva.


Però arribem a allò que realment dóna color a l’aura de qualsevol persona, les relacions socials. Els amics continuen preparats per a qualsevol batalla, tot i que ja no tinc ganes d’entrar en cap guerra. Les meves paraules ja no són càlides i properes cercant el somriure còmplice o les ganes de passar-ho bé, sonen llunyanes i pesades, acompanyades de mirada seria i gestos freds que cerquen la soledat. I quan un es relaciona per inèrcia, la gent comença a tractar-lo com a un viatger, d’aquells que venen i van, però mai romanen enlloc. Es perd la confiança i es forcen les situacions i les converses, i això, desmotiva.

29 d’ag. 2013

Nova incorporació

He decidit separar records i pensaments que tenen a veure amb la meva vida més íntima per a depurar un poc aquest bloc i he decidit crear http://barretdecopa.blogspot.com.es/ . Aquest estiu he estat bastant inactiu, però a partir de mitjans de Septembre tornaré a actualitzar aquest bloc cada cert temps.

Vos convido a passar per l'altre bloc, que serà senzill, sense massa ornamentació i on em centraré en el contingut.

18 de maig 2013

Neteja l'habitació


Està bruta… buf! quina peresa ara posar-se a fer-la neta, però ja toca... Collons si toca, quant de temps fa que no... Massa, massa temps si es que tinc un problema, no sé que és exactament. Potser sigui aquesta cadira tan còmode que quan m’hi assec pareix que el meu cul quedi aferrat amb “super glue”. Potser sigui la llum que emet l’ordinador que m’enlluerna i em transmet aquesta sensació de benestar... El rei en el seu tron... I de volta en quant un poc de “footing” o “jogging” o anar-se’n a córrer (que és com es diu en català i tothom em pot entendre), i torn nou i relaxat, sense preocupacions.

Va, posaré música però per l’iPod, que si no estic fent el que vull evitar, estar davant l’ordinador. Quantes hores m’haurà pres aquesta bèstia? Ja des de petitet que em meravellava davant un ordinador, com podia existir un aparell tan magnífic? I vaig demanar-lo any rere any, sempre he seguit la mateixa lògica: Si tu tens això, per quina raó no ho puc tenir jo? I demanava... No volia una pilota de futbol, sempre hi havia algú que en portava alguna i ja em bastava amb fer un partidet quan estava entre els amics. Volia un ordinador. Com que val molts de sous? Si en Sergi en té un...

No me n’adonava de l’esforç que feien els de casa per a que tingués tot el que volia... De la mateixa manera, la meva lògica actuava igual a l’inrevés: si tu no tens això, perquè ho he de tenir jo? Als 11 anys! Això em repetia una i una altra vegada... Per què he de començar a fer feina als 11 anys? Clar, aquelles 2 horetes que feia no eren res, però sabia com acabarien aquestes 2 hores... No anava errat, en pocs anys ja s’havien convertit en 8. Vuit hores ficat dins una botiga avorrit a més no poder, si es que jo no he estat mai de tractar amb la gent... I aquesta ditxosa illa que només sap viure de la hoteleria i el turisme! Però què estic dient? 

Bah! Si és ver, realment m’encanta l’illa, però aquesta idiosincràsia que té avui dia part de la gent de la illa em rebenta. No hi vull participar, no en vull saber res! Deixeu-me tranquil si és per parlar-me d’asenades relacionades amb això. A mi deixeu-me fer un tast del Sol, de la tranquil·litat, de la bellesa de l’illa, de les velles costums i sabers, de la parla i del bon ambient. Els vostres estimats turistes, que són els que fan que tot això es perdi, vos els podeu ben confitar. Egoista, jo? Tothom té els seus defectes...

Però merda! Mira quina hora és i encara estic aquí empanat entre cavil·lacions i sense fer res. Ara si, música i un poc de feina que sempre va bé per mantenir la ment sana.

1 de des. 2012

Pensaments II

Sempre he arribat a casa pensant sobre política, temes que tenen a veure amb la societat, història, psicologia, fins i tot plantejant-me que he fet malament, tot per a corregir-ho i així millorar, el darrer tema clar, dels altres m’agrada formar-me una opinió i debatre-la amb un amic/ga o un conegut/da. Massa seriós tot junt.

Un altre divendres per la nit, quedo a casa... Avui no em ve de gust sortir, perquè en part no sé amb qui sortir i tampoc en tinc massa ganes, potser sigui perquè darrerament tinc el cap sobrecarregat. Són els exàmens? Qui em conegui ja sap la resposta. Però a la resta vos donaré una pista, per bé o per mal, si una cosa no em motiva, tendeixo a no fer-li massa cas, i els estudis ara mateix, pareix que no són la meva prioritat.

I entre tot el que em passa ara, he de mirar cap enrere. Fins quan? Potser abans d’acabar cedint la partida a favor dels que no els hi agradava el meu joc. I ara començo a veure com si poc a poc hagués inclòs a la meva vida els logos de grans corporacions a canvi de... diners? No, de felicitat, d’una felicitat que mai no ha arribat del tot.

Cada cop el preu era més alt i clar, m’havia de cenyir a les noves exigències d'aquestes corporacions. Però després de tot, encara em feia la pregunta, sóc feliç? No ho sé, què és la felicitat? No es tracta d’encasellar-la, la felicitat és sentir-se bé facis el que facis, tot i que els sentiments i les emocions siguin adversos en certs moments, tornis a estar bé, com si es tractés d’un riu on, al final, sempre hi van a parar tots els rierols. Una vegada definida, des del meu punt de vista, la felicitat es tractava de tornar-se a fer la pregunta: sóc feliç? Mmmh... No em sortia cap resposta. Així que vaig decidir, com m’han ensenyat, que potser sigui la qüestió, la que està mal formulada. I fa poc vaig veure un vídeo al YouTube on un noi es plantejava una cosa ben senzilla: Si fos ric seguiria fent el que estic fent? Però ara en temps de crisi, deia, millor plantejar-se: Si no existissin els diners, podria seguir fent allò que faig (en el sentit de fer-ho per gust sense esperar res a canvi)?

És a dir, que si et trobes a gust amb allò que fas dia a dia, amb la gent de la que t’envoltes, amb els teus pensaments i amb les teves emocions, potser sigui perquè fas allò que vols, potser no sigui la cosa que més t’agradi del món (això suposaria una recerca de coses a fer arreu del món, quasi inacabable, que requeriria molts de recursos i temps), però mínimament et trobis a gust fent el que fas, estant amb qui estàs, pensant sense que els teus pensaments siguin armes que es girin en la teva contra i sentint, que senzillament no estàs malament, tot i que no estiguis beníssim. I potser això sigui la resposta que cercava, un NO en moltes coses, i per tant, com deia al principi, em toca mirar cap enrere, retrobar parts de mi que vaig perdre pel camí i per altra banda tenir clares les preferències.

22 de maig 2012

Música celta, o alguna cosa pareguda

A mi el folk no m’havia cridat massa mai, tot i que sempre he sentit devoció per les gaites asturianes i escoceses (que no vol dir que m'agradin totes les gaites, per exemple el sac de gemecs no m'agrada com sona), sempre ho he trobat un estil de música allunyat de la resta de música actual (si es manté com a folk en sí, sense incloure’s en altres estils, com el folk rock, el folk metal o el folk combinat amb la música electrònica), que només es manté viu per pura inèrcia d’haver estat l’estil de música més estès durant segles (i per tant un estil que ens pot explicar de forma explícita amb les seves lletres: tradicions, llegendes i fets històrics i gràcies al qual coneixem part de la cultura de temps ençà) o perquè tots sabem que moltes modes miren cap enrere i troben en el folk tradicional una referència per a adaptar-lo a l’actualitat (si és que això és possible sense que perdi la seva essència, ja que el folk era cosa del poble, i avui en dia només ho és de grups reduïts). Però tampoc tracto de crear debat o discussió, en aquest bloc m’agrada deixar veure el meu punt de vista, tot i que jo de música en sé molt poc, i els gustos musicals són massa relatius a cadascú, això ho tinc clar. Però per sort o per desgràcia, cada estil musical té la seva època de més auge i les seves zones d’influència, i això sí que és quasi una llei.

Després d’aquesta paragrafada, el que volia explicar és que darrerament estic escoltant diversos grups musicals que inclouen entre la base de les seves cançons música folk d'arrel celta, és a dir, que en essència usen instruments de tradició celta, i en el cas d’alguns grups inclouen instruments com el banjo, ja que els integrants del grup provenen de famílies d’emigrants irlandesos que van emigrar cap als Estats Units, i que amb els anys han acabat adaptant-se perfectament amb la cultura nord-americana sense perdre les seves arrels.

Grups com Firkin, grup hongarès de folk rock de base celta que es relaciona directament amb altres grups del mateix estil, tot i que dubto que a Hongria es tingui tradició celta d’alguna classe, però si algú m’ho pot confirmar, li agrairia. Deixo una cançó tradicional irlandesa, que després aquest grup ha traduït a l’hongarès i així decidiu en quina llengua la preferiu.





Grups interessants són Dropkick Murphys i Flogging Molly, grups de hardcore punk celta i punk rock celta, que com he explicat abans, els integrants dels quals provenen de famílies irlandeses emigrades als EUA. En aquests grups es deixa veure el tòpic de que els irlandesos eren gent violenta i problemàtica i bevedors de cervesa sense remei en forma de paròdia, ja que una de les característiques que més van ajudar a aquests immigrants (com a molts altres immigrants europeus) a pujar en l’escala social i a integrar-se en la societat nord-americana va ser la seva perseverança a l’hora de treballar i les seves ganes de millorar les seves condicions de vida.






Altres grups també provinents dels Estats Units i que es dediquen al folk rock celta són Blaggards i The Rumjacks.






Finalment una mostra de grups de Folk Metal de base celta, Skiltron i Fferyllt.