Engranatges

Ja feia temps que no deixava per aquí els meus pensaments, i es que poques coses han canviat en la meva vida de forma que a dia d'avui pugui fer una reflexió que aporti alguna cosa nova.

I es que darrerament veig (i em fan veure) coses a les quals, com sol passar, no els hi feia massa cas. Després de la primera setmana d'aquest nou semestre puc afirmar que em sent un poc com un alumne de “primer i mig”, veig que quan em toca anar cada tarda a classe a recuperar les assignatures de primer m'introdueixen en assignatures que he començat a aprofundir a segon. I per altra banda anar sol a les classes (en comptes de amb tota la colla d'amistats de segon) també em dóna una nova perspectiva, ja que, bàsicament, pel fet que no conec ningú, em puc concentrar més a les classes i això em demostra que allò de “jo no vinc a les classes a fer amistat, vinc a estudiar” no va amb mi, ja que sí, vull aprovar (com la majoria dels que comencen alguna carrera), però per altra banda vull recordar aquests anys per com m'ho passava de bé, i no només per ser anys d'estudi a una ciutat com és Barcelona, això ho he tingut clar des del moment que vaig matricular-me.

I es que els amics no són fàcils de mantindre, i qui afirmi el contrari no sap el que és tenir amics. El contacte, les bromes, les converses serioses, els consells, la solució conjunta de problemes... Tot requereix que en tot moment segueixis essent tu mateix, i si canvies, que sigui cap a millor sempre.

I pareix que mai et deixen de sorprendre, així com ells mai coneixeran la totalitat de la teva persona.

Però bé, sense entendre massa bé perquè he posat tot això, penso que a vegades ells veuen més en tu del que pots arribar a veure tu mateix. I desgraciadament, no sempre aprecio tot el que fan per mí, potser hauria de començar per aquí...