A vegades les coses es torçen... però, no vol dir que no es puguin redreçar

Ja feia un bon grapat de dies que no passava pel blog, però resulta que tampoc he tingut massa interès per a res aquests darrers dies. Com acostum a fer, entre setmana em passo els matins dormint, anant a fer un poc d'esport al gimnàs o fent poc de profit per casa (i alguna tasca com rentar els plats, netejar la casa...), per les tardes vaig a la universitat i els caps de setmana quedo amb una colla d'amistats per sortir.
La veritat és que hi ha matins que només dic bon dia als companys de pis quan vaig a esmorzar i adéu quan vaig cap a la universitat. Quan vaig al gimnàs és quasi el mateix, arribo, saludo a la persona que està a recepció i l'acomiado quan me'n vaig, la resta del temps només estic acompanyat amb el meu bon amic iPod (ja que la música techno que posen al gimnàs, tot i que va molt bé per a concentrar-se en fer exercici, no m'acaba de convèncer), he dit estic, perdonau-me, volia dir estava, si, un dia (per casualitat tornant del gimnàs) em va trobar, ja que jo no el cercava, un paio d'aquests que trobes a la sortida d'una discoteca "cutre" fins a dalt de cocaïna, MDMA o altres substàncies d'aquest tipus. Bé, el cas és que em va demanar cinquanta cèntims, jo sense parar el ritme de les meves cames, un ritme lent, però despreocupat, després d'haver estat 50 minuts a la cinta mecànica i després d'unes quantes repeticions a una màquina que fa poc vaig descobrir que es deia "foot press", alguna cosa així com "premsa de cames", entre altres exercicis. Idò bé, sense cap preocupació, esgotat de l'esforç i ja recorreguent el darrer tram fins al pis, em va sortir aquest cap de fava (per no dir immundícia social), realment no duia diners al damunt (ja que el gimnàs està a uns 300 metres de casa) i li vaig dir clarament sense aturar-me, que em sabia greu, per quedar bé òbviament, però no tenia res per donar-li, fins aquí bé, jo pensava que el paio se n'aniria i jo arribaria a casa tan feliç com havia sortit, però no, em va seguir uns metres com a parlant amb ell mateix, ja que jo ja m'havia tornat a centrar en què hauria de fer aquella tarda, com si no passés res vaig seguir caminant fins que vaig sentir certa frase que em va desconcertar - ¿Que pasa, te tendré que partir la cara para que me des algo? -, es trobava davant meu, vaig mirar al meu voltant i el carrer per on passàvem estava completament buit (devien ser les 13:30), i jo esgotat del gimnàs, no tenia cap oportunitat per defendre'm d'aquell individu li vaig ensenyar les butxaques i, efectivament, estaven buides, però això no va bastar, s'havia fixat en la motxilla que normalment duc al gimnàs per a guardar-hi la roba quan m'he de canviar i la tovallola de la dutxa. Però per desgràcia va començar per la butxaca on hi tenia el mòbil, l'iPod i el més important de tot, un porta-targetes, on hi duc el dni, la targeta de crèdit, la targeta del metro i la targeta de soci del gimnàs, d'un grapat, el paio ja tenia a mà el mòbil i l'iPod, i amb l'altra va agafar el porta-targetes, ni un segon vaig tardar en prendre-li el porta-targetes de les mans, perquè en aquell moment no tenia por, ni pànic, dins meu hi havia una fera que volia estripar-lo, però per fora, estava massa esgotat per a fer-ho, no, no va treu-re cap navalla, i tampoc ell era gran cosa, baixet i rabassut, tenia múscul, però no pareixia que tingués massa agilitat, en una situació normal, li hagués donat un bon cop de puny i amb la confusió li hagués pres el meu mòbil i l'iPod i hagués sortit cames ajudeu-me, però no era una situació normal, i tot i que tenia un bon control mental per a dur a terme aquest pla i quan ja se n'anava, vaig dir-li -eh!- disposat a complir-lo, es va girar i em va repetir que em rompria la cara, encara estava a temps per a recapacitar, i en contra de la meva voluntat, així ho vaig fer, vaig amollar un darrer - vale, vale -, em vaig girar lentament sense cap por, tot i que ell venia cap a mi, però uns segons més tard sense haver donat més d'una passa, em vaig tornar a girar i el vaig veure desapareguent per la cantonada. Em sentia derrotat completament... vaig arribar al pis i vaig pujar les escales, tenia una mescla de ràbia i tristesa, vaig entrar, i allí em vaig esfondrar, no volia plorar, però casi sense adonar-me'n em van sorgir dues llàgrimes. Necessitava calmar-me parlant amb algú i vaig cridar a casa i li vaig contar tot a la meva mare, persona a la que li puc contar sense problema el 95% de tot el que em pasa, retenint en tot moment la tristesa que sentia. Alguns direu: - Ja hauries de donar les gràcies de que aquell paio no et fotés una pallissa i et prengués també les targetes -, i sí, em vaig sentir, en part, agraït de poder tornar a casa sa i estalvi. El mòbil em va suposar més un contratemps que una gran pèrdua, però l'iPod... el vaig comprar com a auto-regal d'aniversari el 2010 amb els pocs estalvis que em quedaven per a gastar, ja que part del que vaig guanyar l'estiu del 2009 ho vaig guardar al compte corrent per a ajuntar amb allò que guanyaria l'any següent per a les futures despeses de la vida d'universitari a Barcelona. Des del primer dia en vaig quedar enamorat, hi podia fer més coses de les que imaginava, i tenia memòria suficient dins els seus 16GB per a guardar-hi tota la música que tenia i em sobrava espai per a posar-hi vídeos i demés (alguns pensaran que els d'Apple em paguen per dir això, però realment és el que vaig sentir en aquell moment). I bé, junt a ell he passat dies més càlids, més foscos, més animats i més avorrits, ja que cada tarda que sortia a córrer, en bici, o a passejar m'emportava l'iPod, des de que estic a Barcelona, per anar d'un lloc a l'altre m'anava molt bé (sempre clar, que no tingués altra companyia), sobretot en els viatges d'anada i de tornada a la universitat que són d'aproximadament 50 minuts. Abans que em succeís tot això, un dia em preguntava, quin objecte tenia per a mi un gran valor sentimental, i finalment d'una de les maneres més desagradables, ho vaig descobrir. Si algú ho pensa, per a mi no és exagerat fer una entrada dedicada al meu iPod, ja que me'n puc comprar un altre, sí (bé, ara mateix no vaig massa fi de diners, però més endavant potser si), però no crec que res pugui reemplaçar tot el que he viscut amb aquest objecte (clar, no l'estimava com ho puc fer amb una persona, però hi vaig establir un fort vincle). A part d'això podria ressaltar que aquesta mateixa setmana s'ha produït un incendi al meu pis, als veïns del segon i del tercer pis de la primera porta se'ls hi van cremar algunes habitacions, a la resta del veïnat (com és el cas dels meus companys de pis i jo) només se'ns han trencat les finestres que donaven pas a la terrassa, on es va originar el foc, entre els veïns ningú va resultar ferit, tots varem sortir a temps de l'edifici i els bombers van actuar de forma ràpida i en una hora ja tornàvem a ser dins, hem estat 2 dies sense aigua i una setmana sense gas, ja que demà tornen a posar-lo.
A vegades penso que hi ha un yin-yang en tot això i potser en un futur pròxim em vegi recompensat amb alguna cosa subjectivament bona, encara i així, com ja he aclarit més amunt, les coses no han sortit tan malament com ho podrien haver fet, així que no em queixaré més, ja que demà és el meu aniversari i no vull pensar massa en negatiu.