Una guerra sempre és una guerra

Després d'estar uns mesos “unplugged” del món blocaire m'agradaria iniciar l'any amb una entrada dedicada a una fotografia concretament:

Oficina de reclutament britànica, Agost de 1914

És molt curiós com tota la gent dins aquesta cua té un somriure a la boca. La veritat és que mai m'hi havia fixat bé, però fa poc vaig llegir un article a la revista “Clio”, una revista dedicada a la Història, que per completa casualitat vaig trobar que regalaven a la biblioteca d'Horta per ser revistes amb 1 o 2 anys d'antiguitat, i ja de pas en vaig agafar unes quantes més que em van semblar interessants.

He estudiat les causes i les conseqüències d'aquesta guerra, he llegit qui hi va participar, amb quins interessos, quins eren els seus objectius i quines les idees i esperances de tots els països i regions que hi van participar, però encara no acabo d'entendre el perquè d'aquesta alegria alhora d'allistar-se per a formar part d'una guerra (s'ha de tenir en compte que les guerres totals es van iniciar entre la guerra ruso-japonesa i la guerra franco-prussiana de finals del segle XIX i que a l'Anglaterra encara no es tenia massa consciència per part de la majoria de la gent de les conseqüències devastadores d'aquest tipus de guerra, en la qual no només s'hi veuen implicats els propis militars, sinó que indirectament també s'hi veu implicada la població civil). Potser fos perquè, com he explicat, aquests voluntaris no sabien molt bé on s'estaven ficant. Potser era perquè creien que amb les progressives independències de les seves colònies arreu del món, la resta d'Europa podria pensar que la Gran Bretanya s'estava enfeblint i en una espècie d'eufòria patriòtica volien demostrar que encara eren la primera potència mundial, i pel mateix fet potser volien mostrar al món la seva potència militar. El Govern Britànic també va estar molt confiat, creient que eren tan superiors, que en pocs mesos i sense gaire esforç haurien guanyat la guerra, una guerra que va durar 4 anys i on van morir prop de 16 milions de persones, per això per la ràdio i pels carrers (amb propaganda i gent convençuda)  s'animava a tothom a participar en aquella guerra “quasi guanyada” i demostrar així el seu orgull patriòtic.

Sigui com sigui, no era la primera guerra i per desgràcia tampoc va ser la darrera i per això tot i creure que eren la primera potència mundial i no tenir massa informació de com es produiria aquesta guerra, encara em pareix molt curiosa la felicitat d'aquests homes, els quals no anaven a un únic combat, sinó a una guerra...